Josep M Dacosta Oliveras, «Daco» és biòleg de formació i empordanòleg per passió, és a dir, divulgador de l’Empordà, dels seus llocs i la seva gent. Ho fa a través de publicacions, conferències, cursos i xarxes socials.
-Quins han estat els seus projectes editorials? Què és el que us va moure a encetar aquests reptes?
Després d’haver publicat diverses obres de temàtica empordanesa, a hores d’ara col·laboro amb la premsa comarcal, en revistes com Alberes; hebdomadaris: Setmanari de l’Alt Empordà i Hora Nova; a més de revistes locals que m’ho demanen: El full de l’Albera marítima, Saverdera XXI, etc.
Hi ha diversos motius que et porten a publicar. Per una banda, el desig de compartir el coneixement i la satisfacció d’haver fet una recerca o troballa. Una altra raó és ajudar a difondre un tema per tal que tingui més ressò. Ara bé, a vegades publicar obeeix a raons més prosaiques, com per exemple que una editorial t’encarregui un text.
-Quin perfil de lector sou o teniu?
Sóc lletraferit i tot terreny a l’hora de triar.
-Com s’escolliu els temes.
La curiositat em porta a llegir de tot, però com que els temps de lectura és limitat, prioritzo aquests quatre trumfos del meu perfil de lector: clàssics de la literatura catalana, assajos sobre temes del meu interès, seguir els amics escriptors i fullejar a l’atzar per descobrir sorpreses.
-Com veu el futur de les publicacions periòdiques en paper? I el de les digitals?
A la gramàtica estudiàvem que hi ha dos tipus de futur: el perfecte i l’imperfecte. El futur perfecte de l’edició, tant en paper com en digital, és que l’autor cobri pel seu treball i el lector sàpiga que la cultura no es crea per generació espontània sinó per l’esforç dels seus creadors. Aquest pot pagar de forma directa o indirecta: preu de portada o d’entrada, per la publicitat o a través dels ajuts públics.
-Com assumiu l’era web?
El món digital és Gutenberg 2.0. És a dir tens una impremta virtual amb la qual pots difondre un missatge que pot arribar arreu a un cost, per ara, molt assumible. Això comporta una oferta il·limitada i que s’acostuma als lectors a una aparent gratuïtat dels continguts.
-Quins canals de distribució i difusió féu servir i per què.
Els que tenim una edat, ens agrada tocar paper i també llegir electrònicament.
Em fascina la lletra impresa; llegir i rellegir diaris, revistes i llibres. Pel que fa a les pantalles, hi miro les novetats, busco material per a recerca i introbables en paper.
-Quines revistes s’enduria a una illa deserta?
Ara que tenim les interessants propostes de bibliopiscina i biblioplatja, no descarto que s’habilitin unes biblioillesdesertes. Només a partir d’aquell moment, naufragaria per anar a una illa deserta.
-Quines altres revistes recomana i per què?
El món editorial català treu una gran diversitat de capçaleres, amb molta qualitat i un bon elenc de col·laboradors. Ara, en el moment de respondre aquesta entrevista, en plana crisi del coronavirus, recomanaria que tothom comprès de tot, per tal d’ajudar al màxim la indústria cultural.
-Què és el millor de la seva feina?
Qualsevol feina, si hom té curiositat i ganes d’aprendre, obre un univers infinit de possibilitats de coneixement. Aquest estímul fa que el treball esdevingui interessant. De fet, el treball és el punt que cadascú posa entre el càstig diví i la realització personal.
-Voldria afegir o recomanar alguna cosa…?
Que una persona que sàpiga llegir -i en gaudeixi- no es pot avorrir mai. Sempre he pensat en aquesta etimologia apòcrifa «avorrir-se ve de burro».
Moltes gràcies Daco! Et seguirem i llegirem els teus articles!
Ens ha agradat molt l’article que Marta Vallverdú ha publicat al número de febrer de L’Avenç. És l’últim, fins ara, d’una sèrie de reportatges en els quals l’autora aborda la cultura catalana als anys 60.
La ruta comença davant de l’
Al carrer Pelai podem contemplar la seu històrica de La Vanguardia, diari fundat el 1881 pels germans Carlos i Bartolomé Godó, empresaris del tèxtil. El diari va estar en aquest edifici d’estil modernista del 1903 al 2004, any en què es va traslladar a unes oficines de l’Avinguda Diagonal. Actulament l’edifici és un hotel. La Vanguardia ha sobreviscut a tots els canvis polítics i econòmics, sempre en mans de la família Godó, i avui encara és un dels diaris de més difusió a Catalunya.
Arribem a Consell de Cent, “el carrer dels periodistes”. Allà visitem l’antiga redacció de El Diluvio (1858-1939). Nascut com El Telégrafo, va anar canviant de nom diverses vegades per esquivar suspensions de les autoritats, fins que l’any 1879 va adoptar el nom de El Diluvio. Va ser molt popular durant la Segona República.
El recorregut acaba als peus de Montjuïc, a la Casa de la Premsa, l’edifici construït per acollir els periodistes durant l’Exposició Universal de 1929. L’Associació Casa de la Premsa es va constituir el 2018 per recuperar aquest edifici històric, rehabilitar-lo i obrir-lo a la ciutadania. Formen l’associació diversos organismes i grups vinculats al Poble-Sec i als mitjans de comunicació. En podeu seguir les activitats -com aquesta ruta- a la seva