revistes culturals – Grup de Treball Publicacions en sèrie

Exposició “Entre temps i espais: Revista de Catalunya, 1924-2024”

Hem visitat l’exposició “Entre temps i espais: Revista de Catalunya, 1924-2024″, a la Sala d’Exposicions de la Biblioteca de Catalunya.

Tal com podeu deduir pel seu títol, l’exposició s’ha fet per celebrar els 100 anys de la Revista de Catalunya. Ha estat comissariada per Pilar García Sedas i Júlia Martínez i és una col·laboració entre la Biblioteca i la Fundació Revista de Catalunya. Es va inaugurar l’11 d’abril i es podrà visitar fins al 27 de juny.

L’exposició fa un recorregut per les etapes de la revista, des del seu naixement fins a l’actualitat. De cada etapa se’n destaquen els directors, els col·laboradors més rellevants, els canvis en els continguts i en la presentació, i com les vicissituds de la història i la política del país van impactar en la trajectòria de la revista.

Així, assistim a la fundació de la revista en plena dictadura de Primo de Rivera, gràcies a l’impuls d’Antoni Rovira i Virgili, que en fou el primer director (1924-1929). Seguim fins a la Segona República, durant la qual la revista es reconfigura -els temes d’actualitat hi guanyen pes- i el seu disseny guanya modernitat, sota directors il·lustres com Ferran Soldevila (1930-1931) i J.V. Foix (1934). Després d’una aturada entre 1934 i 1938 que té el seu origen en els Fets d’Octubre, arribem a la guerra civil. El redactor en cap Armand Obiols (Joan Prat i Esteve) va aconseguir que la revista seguís sortint durant 1938.

Perduda la guerra, comença l’exili. La revista anirà publicant nous números, primer des de París (1939-1940), després des de Mèxic (1943) i des de París una altra vegada (1947), sota l’empara de la Fundació Ramon Llull. Dos números més, a Sao Paulo (1956) i Mèxic (1967). I, després, uns anys sense publicar-se, representats per una vitrina buida i el vers de Raimon “Jo vinc d’un silenci…”.

Més tard, la represa. Max Cahner engega la nova etapa de la revista, el 1986, amb la intenció, entre altre coses, de projectar la cultura catalana dins de l’àmbit internacional. Aquesta etapa arriba fins a l’actualitat, sota diversos directors i directores, i amb canvis: a partir de 2011 la revista esdevé trimestral, es publiquen números extraordinaris i, des de 2017, una col·lecció de monografies completa l’oferta de la revista.

La trajectòria de la revista s’il·lustra a les vitrines amb números, llibres, cartes i una variadíssima mostra de documents manuscrits i mecanoscrits, a més d’objectes significatius, com la Creu de Sant Jordi (atorgada el 2016) o la il·lustració original dels tres dofins que Josep Obiols va dissenyar als anys 30 per a la portada de la revista.

Us animem a visitar l’exposició i la seva pàgina web. També, si ho desitgeu, podeu adquirir el catàleg que s’ha elaborat per a l’ocasió.

En voleu saber més?

El setembre de l’any passat vam entrevistar Lluïsa Julià, que fou directora de la revista de 2022 a febrer de 2025.

Les fotografies són d’elaboració pròpia i van ser fetes en la nostra visita a l’exposició, el 10 de maig de 2025

Arxiu Canprosa: un clàssic és un clàssic (teatre català a l’abast)

Què és l'”Arxiu Canprosa“? En principi, podria ser una entitat que a manera de biblioteca compta amb un fons literari molt ric. En segon lloc, podria ser una revista de recomanacions literàries…

Es tracta d’un projecte molt recent i en procés que neix el 2024 amb l’objectiu de reeditar tot el patrimoni dramatúrgic escrit en llengua catalana. Així doncs, l’Associació Cultural Edicions de Forclòs és la responsable d’aquest portal que tot i ser una editorial, va molt més enllà. Publiquen dos llibres al mes i els envien per correu electrònic als subscriptors, de manera, per tant, sostenible, pràctica i una manera de difondre la cultura directa, plataforma alternativa amb un objectiu i freqüència molt concret per a grans lectors, i com a incentiu i palanca per tal que el públic jove conegui els clàssics catalans ja oblidats o reinterpretar-los, alhora que una plataforma per a nous autors o escriptors novells sempre que posin com a centre el patrimoni. I la seva vocació de la iniciativa pren forma, de moment, de tres col·leccions: la Biblioteca de Patrimoni (textos que formen part del llegat dramatúrgic català), la Biblioteca de Pensament (no-ficció –assaig, crítica, i teoria–) i la Biblioteca de Creació (ficció contemporània).

És doncs una nova revista literària per ara digital amb periodicitat setmanal, de subscripció econòmica molt econòmica, que presentem avui #diadelteatre com a iniciativa innovadora i actual de difusió en aquest gènere que cobreix un públic cada vegada més plural, al meu entendre. Conèixer-la ha representat per mi una descoberta: una finestra lectora i una font per a la representació teatral avui en dia i només el primer pas d’una sèrie d’actuacions vinculades a potenciar el teatre, en majúscula.

Llegir o no llegir teatre, aquesta és la qüestió. En aquest pòdcast de 3cat del programa “Entre caixes” podreu descobrir per què es porta aquest nom, i pots continuar rebent la informació i les novetats a través del butlletí per subscripció. Aquí teniu el seu repertori: https://canprosa.cat/

Anna Nicolau

Monogràfic de la revista La Corbella, 44 (hivern 2024/25)

El número 44 que ressenyem en aquest article correspon a l’hivern 2024-2025 de La Corbella, la revista semestral de Plataforma per la Llengua: “la revista dels qui estimen la llengua catalana”. Aquest monogràfic ofereix una panoràmica actual de la situació del català en tots els territoris del seu àmbit lingüístic i és per això que avui, 21 de febrer, dia mundial de la llengua materna, volem destacar la tasca que duu a terme aquesta entitat no governamental, molt activa i activista.

En el marc de la celebració dels seus 30 anys es fa ressò de la realitat sociolingüística de la llengua catalana, en un context advers i condicionat per atacs continuats a tots aquells que la parlem sota lema: “La llengua no es toca” i amb l’eslògan: “Mobilitzem-nos!”.

El conjunt de notícies i articles d’opinió de la revista són analitzats des de diferents àmbits de la vida pública tals com a l’ensenyament i la sanitat, per exemple, en què habitualment els drets lingüístics i culturals estan essent vulnerats gratuïtament i irrespectuosa. Les entrevistes a professionals que exposen la seva realitat són testimoni de les ambigüitats existents pel que fa als drets i la legislació -així com de les interaccions i impunitat- i de la necessitat que els governs autonòmics exerceixin la seva responsabilitat en fer-los valdre, sobretot davant de les ingerències que s’estan vivint per part de partits d’ultradreta i nacionalistes espanyols totalitaris i de campanyes d’odi més o menys interessades. L’impacte als mitjans de comunicació que tenen les notícies relatives a aquest tema, el seu tractament o inadvertència i els missatges a les xarxes socials centren també una de les seccions. Al final, inclou una agenda d’activitats, jocs i suports a d’altres entitats, es fa referència a premis i es fan algunes recomanacions de lectures, com és habitual.

L’anàlisi dels punts forts i punts febles centra aquest número que, a manera de memòria, exposa les actuacions dutes a termes en el semestre anterior, entre les quals hi ha l’assoliment que ha representat el reconeixement de Plataforma per la Llengua com a entitat consultiva de les Nacions Unides i la posada en marxa de Més Semicercles, una nova línia de treball dins del projecte que ja existia per donar un pas més endavant. Destaquem també la notícia de la seva implantació a Andorra amb una nova delegació, fruit de la voluntat de donar cobertura a tots els catalanoparlants.

Es tracta de fer xarxa, de potenciar la presa de consciència per part de tots, d’integrar a la vida diària el que ningú té dret a negar-nos i de passar a l’acció amb naturalitat. Cal una actuació amb “Ferma voluntat institucional (real)” (p. 13) i “Cal recordar que la llei –i l’esperit de la llei és clara: els professionals tenim el deure de saber català i els pacients tenen el dret a emprar-los per ser atesos sempre que vulguin” (p. 15) i, davant la omnipresència del castellà al carrer, que: “L’ús oral del català: una responsabilitat compartida” (p. 15).

Pots llegir el monogràfic gratuïtament seguint aquest enllaç: https://www.plataforma-llengua.cat/que-fem/la-corbella/46/44 (al seu web també pots llegir lliurement la resta de números de la revista)

Anna Nicolau Payàs

El lector de revistes opina i recomana… Philosophie Magazine

Les revistes de filosofia, o més en general, les revistes d’idees, van conèixer un moment dolç després de la II Guerra Mundial quan Esperit liderava el pensament catòlic, Les Temps modernes decidia sobre el “progressisme” (?) o les planes de Mind dictaminaven el sentit de la racionalitat. Però tenen poc ressò de des de fa anys, per raons molt diverses. D’una banda, a la universitat tan sols compta publicar en “revistes indexades” molt especialitzades, que s’han convertit en un autèntic malson i que sovint no llegeixen ni els qui les escriuen. Per regla general una publicació indexada està horrorosament mal redactada, però ajuda a progressar en el que abans s’anomenava cursus honorum i ara en diuen carrera acadèmica. En privat molts universitaris pensem que les revistes indexades fan més nosa que servei perquè produeixen escolàstica i impedeixen el debat d’idees, però van sortint d’esma, sense incidir en el debat públic. A la pràctica és quasi com si no existissin i qualsevol web o un compte a X té infinitament més ressò que la revista d’una facultat de filosofia provincial on només publiquen els deixebles i amics d’un catedràtic més o menys ben relacionat.

Les revistes d’idees han anat a menys també perquè la figura de l’intel·lectual públic no és el que havia estat. La universitat no en genera (ara hi especialistes, però no generalistes) i el principi d’autoritat que provenia de la trona o d’alguna canongia a les planes dels diaris s’ha afeblit. Per bé i per mal, és molt dubtós que publicar a Le Monde, El País o La Vanguardia impressioni gaire a ningú que tingui menys de trenta-cinc anys. Els Savater, De Azua o similars, abans seguits i discutits, avui són tan sols avis remugaires, queixant-se del feminisme i dels mals del separatisme. És obvi que la seva funció oracular d’altre temps ha declinat i que no tornarà.

En un panorama editorial molt mogut, les revistes de filosofia tenen molta menys incidència que les xarxes a l’hora de crear tendències. Però aquest és un problema que ve de lluny. Des de sempre a la filosofia li ha costat trobar públic i ara, a més, els temps tendeixen a la dispersió. En aquest sentit resulta molt interessant l’experiència de Philosophie Magazine, l’única revista filosòfica que avui es pot trobar regularment a totes les estacions de tren de França i Alemanya (i l’Ateneu Barcelonès, tot i que no a les universitats catalanes). Amb edicions en francès i alemany i un nou disseny recent (2023) sufragat amb un crowdfunding que va aconseguir més de 100.000 euros (quan d’entrada en demanava 25.000), Philosophie Magazine ha aconseguit un gruix de 50.000 lectors, gràcies bàsicament a tres coses difícils de trobar juntes: un llenguatge digerible per no especialistes, entrevistes en profunditat amb autors que marquen tendències i un eclecticisme notable en la temàtica que aborden. No ser un òrgan “de partit” té el seu mèrit al món de les idees, tot que la publicació no pot dissimular una tendència franco-francesa més pròpia de quan París era París que d’ara (quasi impossible trobar-hi un pensador italià o grec, per no dir català o croata!).

Philosophie Magazine no s’ha proposat exportar pensament (ni tan sols Mark Alizart o Hartmut Rosa, tot i que hi surten repetidament), i com a revista la seva línia és lluny de l’adoctrinament, com s’està veient en la seva exquisida posició en el tema de Gaza. Els lectors podem no estar d’acord amb algun articulista, però sabem que se’ns tractarà com a adults i que les posicions que es presentaran seran prou diverses per fer-nos una opinió personal del tema, adobada sempre amb referències a autors clàssics i a bibliografia actual. Mentre que les revistes de filosofia tendeixen a un historicisme exagerat, Philosophie Magazine, que publica a cada número un quadern amb fragments d’algun text clàssic, és capaç de refrescar les teories i de buscar-hi implicacions contemporànies. Servir a l’estudiant i al prof al mateix temps no deixa de ser un mèrit important. I en un moment de crisi i de repensament de la democràcia també ha sabut estalviar-se tant l’Escil·la de l’autoajuda com el Caribdis del populisme (per altra banda, tan incompatibles tots dos amb el chic, amb la tradició del Collège de France i amb el sòlid disseny francès de tota la vida). No és gaire agradable viure per a les idees en aquests temps de soroll i pressa i Philosophie Magazine, que no ignora que les idees es consumeixen també a tota velocitat, manté un model de prosa filosòfica contemporània que sap ser divers sense ser mai pedant. Això ún mèrit.

Ramon Alcoberro Pericay. Professor de Filosofia