Entrar a l’exposició dels 50 anys del diari Avui al Palau Robert ha estat un viatge a un moment en què publicar en català era gairebé un acte de militància. Les primeres portades, austeres però carregades de significat, no només expliquen el naixement d’un mitjà, sinó també la voluntat d’un país de tornar-se a explicar en la seva llengua.
Pocs mesos després de la mort del dictador però amb el franquisme encara ben viu, l’Avui va ser el primer diari en català després de la dictadura franquista. Més enllà de la seva funció informativa, va esdevenir una eina de normalització lingüística i un espai de construcció de relat col·lectiu. Llegir-lo no era només informar-se: era participar, d’alguna manera, en un projecte cultural i polític.
L’exposició recull aquesta dimensió amb un recorregut que combina portades històriques, testimonis audiovisuals i context polític. Moments clau del país, però també la quotidianitat d’una redacció que treballava amb la consciència de fer alguna cosa més que periodisme.
S’estructura en diversos àmbits:
Pòrtic: introdueix la recuperació del català als mitjans;
“Amics, estem promovent un diari en català” explica la mobilització popular i el finançament col·lectiu del projecte
“El naixement” recrea l’ambient de la primera redacció;
“Arts i lletres” destaca el paper del diari en la literatura i la cultura catalanes;
“Un diari dibuixat” repassa l’evolució gràfica i els ninotaires;
“Una capçalera viva” mostra els canvis d’identitat visual i la fusió amb El Punt
“Un diari de notícies” reivindica la seva missió d’informar en català sobre el país i el món.
La mostra té un to commemoratiu, però evita -en bona part- caure en la nostàlgia buida gràcies al pes dels documents. Amb tot, hi ha moments en què el relat esdevé excessivament institucional i es troba a faltar una mirada més crítica: sobre les dificultats econòmiques del projecte, sobre les tensions internes o sobre el seu declivi en l’ecosistema mediàtic contemporani.
La visita convida a fer-se preguntes sobre avui (en minúscula): quin paper tenen els mitjans en català en l’era digital? Què queda d’aquell esperit fundacional? I fins a quin punt el periodisme pot continuar sent una eina de construcció col·lectiva en un context fragmentat?
Potser la resposta no és a les vitrines, sinó en la mirada de qui les observa. Però el que queda clar en sortir del Palau Robert és que l’Avui va ser molt més que un diari: va ser, durant un temps, una manera d’imaginar -i escriure- un país.
Cada 3 de maig se celebra el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa: un dia pensat per recordar a tothom (i especialment als governants) la importància de disposar d’uns mitjans de comunicació lliures, independents, pluralistes i diversos. La llibertat de premsa està indissolublement lligada a la llibertat d’expressió i opinió i a la llibertat d’informació, drets recollits a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.
Aquest any arribem a l’edició 33a del Dia Mundial: farà 33 anys des que l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar aquest dia, el desembre de 1993. Es va escollir el 3 de maig per fer-lo coincidir amb l’aniversari de la Declaració de Windhoek, una declaració signada el 3 de maig de 1991 en un seminari de la Unesco que va tenir lloc a Windhoek (Namíbia) amb l’objectiu de promoure una premsa africana independent i pluralista.
El lema de la celebració d’enguany és “Shaping a Future at Peace”, que coincideix amb el títol de l’acte central organitzat per la Unesco: el congrés internacional “Shaping a Future at Peace: Promoting Press Freedom for Human Rights, Development, and Security”. Aquest congrés tindrà lloc el 4 de maig a Lusaka, Zàmbia.
El periodisme, quan és lliure, segur i sostenible, contribueix a la prevenció de conflictes, al debat públic informat, a la cohesió social i a la governança democràtica. […] És important recordar que quan el periodisme s’afebleix, la pau, el desenvolupament sostenible i els drets humans es veuen estructuralment compromesos. (Fragment de la nota conceptual del congrés)
Podeu llegir la nota conceptual del congrés (disponible en anglès i francès).
El congrés, en un primer moment, s’havia de celebrar durant dos dies, el 4 i el 5 de maig, i coincidia amb un altre esdeveniment a Lusaka: la RightsCon 2026: una trobada per parlar dels drets humans a l’era digital. El 30 d’abril el govern de Zàmbia va cancel·lar abruptament la RightsCon, i això ha provocat que el congrés de la Unesco s’hagi hagut de reduir. Ara el congrés en si serà un sol dia, el 4 de maig, i durant el 5 de maig hi haurà una sèrie d’activitats paral·leles.
Degut als canvis d’última hora del congrés, la Unesco ha anunciat que, aquest any, el premi UNESCO/Guillermo Cano World Press Freedom Prize es lliurarà el 4 de maig, però a la seva seu de París. Aquest guardó, creat el 1997, es concedeix anualment a una persona, organització o institució que hagi fet una contribució destacada a la defensa i/o la promoció de la llibertat de premsa a qualsevol part del món, i especialment quan això s’ha aconseguit a costa de córrer riscos i perills. El premi porta el nom de Guillermo Cano Isaza, un periodista colombià que va ser assassinat davant de l’oficina del diari El Espectador a Bogotà, el 17 de desembre de 1986. L’any 2026, el premi es concedirà al Sindicat de Periodistes Sudanesos, “en reconeixement del paper que el col·lectiu ha jugat en la condemna dels atacs deliberats contra periodistes durant l’actual conflicte de Sudan”.
La Unesco va publicar l’any passat l’informe Tendencias mundiales en libertad de expresión y desarrollo de los medios: Informe 2022-2025 (disponible en diversos idiomes, inclòs el castellà). Una de les conclusions d’aquest estudi és ben significativa: en els últims quatre anys, la llibertat de premsa ha experimentat el seu major declivi des de 2012. Dos valors fonamentals, la informació com a bé comú i la integritat d’aquesta informació, es troben sotmesos a una pressió sense precedents.
Reporters sense Fronteres, l’organització no governamental amb seu a París que defensa la llibertat de premsa al món i els periodistes perseguits per la seva activitat professional, ha presentat el 30 d’abril l’edició 2026 de l’Índex Mundial de la Llibertat de Premsa.
L’Índex Mundial analitza i compara l’estat de la llibertat de premsa a 180 països durant l’any anterior a la seva publicació i es basa en dos components:
Un recompte quantitatiu dels abusos comesos contra periodistes en relació amb la seva feina
Una anàlisi qualitativa de la situació de cada país a partir de les respostes donades a un qüestionari per part d’especialistes en llibertat de premsa (inclosos periodistes, investigadors, acadèmics i defensors dels drets humans)
La puntuació de cada país o territori s’obté mitjançant cinc indicadors contextuals que reflecteixen la situació de la llibertat de premsa en tota la seva complexitat: context polític, marc legal, context econòmic, context sociocultural i seguretat.
Aquí podeu llegir un resum de les conclusions principals de l’edició 2026 (en castellà).
Ens quedem amb un dels titulars més alarmants d’aquesta edició: “Por primera vez en la historia de la Clasificación Mundial de la Libertad de Prensa de Reporteros Sin Fronteras (RSF), más de la mitad de los países del mundo se encuentran en una situación “difícil” o “muy grave”.” [les negretes son nostres].
Dels cinc indicadors contextuals, el marc legal ha estat el que ha experimentat un declivi més gran, d’un 60%. La legislació que regula la seguretat nacional i el secret de defensa s’ha ampliat arreu del món. Aquestes lleis s’estan utilitzant ara per processar periodistes i restringir l’accés a la informació en nom de la lluita contra el terrorisme. Però el seu veritable objectiu és impedir la cobertura de temes d’interès públic, tant en règims autoritaris com en democràcies. A més, hi ha hagut un augment de demandes abusives contra periodistes, conegudes com SLAPPs (Strategic Lawsuits Against Public Participation).
El 22 d’abril un atac israelià al sud del Líban assassinava la periodista libanesa Amal Khalil. Se sumava als més de 260 centenars de periodistes i altres professionals de la comunicació que han perdut la vida mentre exercien la seva feina en el context de les guerres a Gaza, Iran i Líban, des del 7 d’octubre de 2023. El grup de treball Periodisme per la Pau del Col·legi de Periodistes de Catalunya porta des de gener de 2024 movent per Catalunya l’exposició “Veus silenciades: un homenatge als periodistes assassinats a Gaza”. Aquesta exposició fotogràfica, malauradament en constant actualització, mostra els retrats d’aquests professionals, amb el seu nom, el mitjà en el qual treballaven i la data del seu assassinat. A més de l’homenatge, l’exposició vol sensibilitzar sobre la fragilitat de la llibertat de premsa a Gaza. Actualment i fins al 31 de maig l’exposició es pot visitar a l’Arxiu Comarcal de la Bisbal d’Empordà.
Del 4 al 7 de maig la International Federation of Journalists (IFJ) celebra un congrés a París que servirà per celebrar els 100 anys d’aquesta entitat, sota el lema “100 anys de solidaritat internacional per un periodisme i un sindicalisme forts”. La conferència inaugural tractarà, precisament, de la llibertat de premsa i el paper que hi juga el dret internacional per defensar-la.
La fundació Freedom Cartoonists, a Ginebra, celebrarà el Dia Mundial amb un acte el 4 de maig, en què es lliurarà l’International Cartoon Award. El principal convidat de l’acte és Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia 2021.
La Foreign Press Association va publicar el 30 d’abril una crida demanant al govern d’Israel que permeti als periodistes estrangers entrar lliurement a Gaza, en nom de la llibertat de premsa.
Al març es publicava el Monitoring Report 2025 de Media Freedom Rapid Response (MFRR). Aquest informe documenta 1.481 violacions de la llibertat de premsa que han afectat 2.377 periodistes o entitats relacionades amb els mitjans de comunicació en 36 països europeus entre gener i desembre de 2025: tant en països membres de la Unió Europea, com en països candidats.
I a Espanya?
El Col·legi de Periodistes de Catalunya va publicar el 30 d’abril un comunicat recordant que “que “el periodisme lliure és una condició imprescindible de la democràcia i un servei públic essencial que garanteix el dret de la ciutadania a rebre informació veraç i contrastada.” La Demarcació de Lleida del Col·legi i la Universitat de Lleida celebraran el 6 de maig l’XI Simposi de Llibertat de Premsa, sota el títol “Els límits ètics del periodisme”.
La Unió de Periodistes Valencians va anunciar el 21 de febrer les guanyadores dels Premis Llibertat d’Expressió 2026. El premi internacional va ser per a Hannah Natanson, del diari The Washington Post, “com a símbol de la resistència del periodisme davant les ingerències i pressions del poder polític als Estats Units”. El premi estatal es va concedir a Cristina Fallarás, “en reconeixement de la seua trajectòria compromesa amb un periodisme amb perspectiva de gènere i contra les violències masclistes”. Finalment, el premi autonòmic va ser atorgat als i les professionals d’À Punt que es van acollir a la clàusula de consciència i que “han alçat i alcen la veu contra la manipulació informativa i les coaccions patides en la redacció”.
Hi ha diverses entitats a nivell internacional que treballen per promoure la llibertat de premsa i la seguretat dels professionals del periodisme. Algunes de les més importants són:
Comittee to Protect Journalists (CPJ): organització independent i sense ànim de lucre que defensa el dret dels periodistes a informar amb seguretat i sense por de represàlies.
International Press Institute (IPI): xarxa d’editors i periodistes de 100 països, que promou un periodisme lliure, independent i de qualitat. El 2025 va celebrar el seu 75è aniversari. Amb aquest motiu, al seu web podeu visitar una exposició virtual on es documenta la seva trajectòria, i una altra exposició recordant les dones que han format part de la seva Assemblea General.
International Federation of Journalists (IFJ): tal com hem esmentat més amunt, aquesta federació va ser creada el 1926. Representa 600.000 professionals dels mitjans, de 187 sindicats i associacions procedents de més de 140 països. A la seva pàgina War in Gaza, la Federació manté una llista de periodistes i altres professionals de la comunicació que han mort informant des de Gaza.
European Federation of Journalists (EFJ): creada el 1994, agrupa 75 associacions de periodistes de 44 països europeus, representant uns 296.000 professionals. D’Espanya, en són membres, entre altres, la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas de España) i la FeSP (Federación de Sindicatos de Periodistas). Manté la pàgina Journalists in Jail (Europe) per monitorar els periodistes que han estat empresonats a Europa en l’exercici de la seva professió.
Media Freedom Rapid Response (MFRR), que hem citat més amunt, és un projecte que va començar el 2020, co-finançat per la Comissió Europea. El seu objectiu és rastrejar, supervisar i denunciar les violacions de la llibertat de premsa als estats membres de la UE i als països candidats. Proporciona suport legal i pràctic, defensa pública i informació per protegir periodistes i altres treballadors dels mitjans de comunicació. És fruit d’una aliança dirigida per l’European Centre for Press and Media que inclou ARTICLE 19 Europe, l’European Federation of Journalists, Free Press Unlimited, l’International Press Institute i el CCI/Osservatorio Balcani Caucaso Transeuropa.
ARTICLE 19 és una organització fundada el 1987 a Londres que pren el nom de l’article 19 de la Declaració dels Drets Humans. Treballa per defensar la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació. S’organitza en 9 hubs regionals. Publica el Global Expression Report.
Free Press Unlimited és una organització que té la missió de garantir l’accés a informació fiable i independent i enfortir la llibertat de premsa a tot el món. Actua en més de 50 països d’arreu del món, treballant conjuntament amb socis locals.
Global Freedom Status és un mapa que no analitza directament la llibertat de premsa, però sí l’estat d’altres elements que hi tenen molt a veure: estat de la democràcia, drets polítics, drets civils i llibertat d’Internet. El manté l’organització Freedom House. Per cert, Freedom House va publicar al març l’informe Freedom in the World 2026: The growing shadow of autocracy, que comença amb una frase demolidora: “La llibertat global va disminuir per 20è any consecutiu el 2025”.
Per acabar aquest apartat, esmentem Index on Censorship, una organització sense ànim de lucre que posa en marxa campanyes per defensar la llibertat d’expressió a tot el món. Publica treballs d’escriptors i artistes censurats, promou el debat i vigila les amenaces a la llibertat d’expressió.
A Catalunya els professionals dels mitjans compten amb una sèrie d’associacions, algunes de les quals llistem aquí:
Per últim, però no menys important, cal conèixer el Mapa de la censura, una iniciativa de l’Observatori crític dels mitjans Mèdia.cat que des de 2015 “recull fets o situacions que poden suposar un impediment o una amenaça per al dret a la informació i la llibertat d’expressió als Països Catalans”. El mateix Mèdia.cat publica, junt amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils, l’Anuari Mèdia.cat amb reportatges de periodisme d’investigació sobre temes que han estat silenciats o passats per alt als mitjans convencionals.
No volem acabar sense parlar d’una iniciativa que no té a veure directament amb la premsa, però que volem que conegueu perquè sí que té a veure amb la llibertat d’informació… i amb les biblioteques. Concretament, amb les biblioteques dels Estats Units d’Amèrica.
Perquè un país on es viuen amb especial preocupació els atacs a la llibertat de premsa i la llibertat d’expressió en general són els Estats Units. Si en l’entrada de l’any passat dedicada a aquest Dia Mundial us parlàvem de l’associació de periodistes i ciutadans Press Freedom United, aquest any parlar-vos del Censorship Search Portal, de l’Office for Intellectual Freedom de l’ALA (American Library Association): una eina per localitzar intents de censura a llibres en biblioteques nord-americanes. Aquest recurs permet buscar títols i autors per saber si hi ha hagut iniciatives per censurar-los, ja sigui restringint-ne l’accés, ja sigui prohibint-los, eliminant-los del currículum escolar, etc. El Censorship Search Portal forma part del web Banned & Challenged Books.
Cada 3 de maig se celebra el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa: un dia pensat per recordar a tothom (i especialment als governants) la importància de disposar d’uns mitjans de comunicació lliures, independents, pluralistes i diversos. La llibertat de premsa està indissolublement lligada a la llibertat d’expressió i opinió i a la llibertat d’informació, drets recollits a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.
Aquest any arribem a l’edició 32a del Dia Mundial: farà 32 anys des que l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar aquest dia, el desembre de 1993. Es va escollir el 3 de maig per fer-lo coincidir amb l’aniversari de la Declaració de Windhoek, una declaració signada el 3 de maig de 1991 en un seminari de la Unesco que va tenir lloc a Windhoek (Namíbia) amb l’objectiu de promoure una premsa africana independent i pluralista.
El lema de la celebració d’enguany és “Reporting in the Brave New World – The Impact of Artificial Intelligence on Press Freedom and the Media”, que s’ha traduït per “Informar en un món desafiant – L’impacte de la intel·ligència artificial en la llibertat de premsa i els mitjans de comunicació”.
La IA està transformant el periodisme, proporcionant eines que milloren els els reportatges d’investigació, la creació de contingut i la verificació de fets. Permet una major eficiència, una accessibilitat multilingüe i una anàlisi de dades millorada. Tanmateix, aquests avenços també comporten riscos: notícies errònies i desinformació generades per la IA, tecnologia deepfake, moderació esbiaixada de continguts i amenaces de vigilància als periodistes. A més, el paper de la IA en el model de negoci dels mitjans de comunicació genera preocupacions sobre la remuneració justa pels continguts periodístics i sobre la viabilitat d’aquests mitjans. Podeu llegir la nota conceptual que ha publicat la Unesco [en castellà].
L’acte central organitzat per la Unesco serà el congrés internacional que tractarà tots aquests temes i que tindrà lloc el 7 de maig a Brussel·les.
Durant el congrés es lliurarà el premi UNESCO/Guillermo Cano World Press Freedom Prize. Aquest guardó, creat el 1997, es concedeix anualment a una persona, organització o institució que hagi fet una contribució destacada a la defensa i/o la promoció de la llibertat de premsa a qualsevol part del món, i especialment quan això s’ha aconseguit a costa de córrer riscos i perills. El premi porta el nom de Guillermo Cano Isaza, un periodista colombià que va ser assassinat davant de l’oficina del diari El Espectador a Bogotà, el 17 de desembre de 1986. En l’edició de 2024, el premi es va atorgar als periodistes palestins que cobreixen la guerra de Gaza.
Reporters sense Fronteres, l’organització no governamental amb seu a París que defensa la llibertat de premsa al món i els periodistes perseguits per la seva activitat professional, ha presentat el 2 de maig l’edició 2025 de l’Índex Mundial de la Llibertat de Premsa.
L’Índex Mundial analitza i compara l’estat de la llibertat de premsa a 180 països durant l’any anterior a la seva publicació i es basa en dos components:
Un recompte quantitatiu dels abusos comesos contra periodistes en relació amb la seva feina
Una anàlisi qualitativa de la situació de cada país a partir de les respostes donades a un qüestionari per part d’especialistes en llibertat de premsa (inclosos periodistes, investigadors, acadèmics i defensors dels drets humans)
Aquí podeu llegir un resum de les conclusions principals de l’edició 2025 (en castellà).
Ens quedem amb un dels titulars més alarmants d’aquesta edició: “L’indicador econòmic [és a dir, l’indicador que mesura les pressions econòmiques que pateixen els mitjans i les condicions financeres del periodisme] de la classificació segueix caient durant 2025, i arriba a un nivell crític sense precedents. Com a conseqüència, i per primera vegada en la història del rànquing, la situació dela llibertat de premsa es torna “difícil” a escala mundial“. [les negretes són nostres]
Arreu del món s’organitzen actes per commemorar aquest Dia Mundial. Les etiquetes que es proposen per etiquetar-los a les xarxes són, per exemple:
Un país on es viuen amb especial preocupació els atacs a la llibertat de premsa són els Estats Units d’Amèrica. L’associació de periodistes i ciutadans Press Freedom United ha publicat una carta, oberta a rebre signatures de particulars i d’organitzacions, en la qual denuncia les diverses accions preses pel Govern dels EUA contra la llibertat de premsa i demana mesures per restablir aquesta llibertat, respectar i honorar la integritat periodística i salvaguardar la independència dels mitjans.
Podeu llegir altres iniciatives nord-americanes en defensa de la llibertat de premsa en aquesta entrada del blog de Media and Democracy Project.
L’International Press Institute es prepara per celebrar el seu 75è aniversari amb un congrés a Viena del 23 al 25 d’octubre, amb el títol “Defending the future of free media”. A l’abril ha emès un comunicat expressant la seva solidaritat amb els periodistes i els membres de la comunitat mediàtica d’arreu del món, “ara que la llibertat de premsa s’enfronta a un atac i una pressió sense precedents per part de governs i actors poderosos a totes les parts del món.” De cara al Dia Mundial, organitzarà un acte a Brussel·les el 5 de maig per parlar de la llibertat de premsa a l’est d’Europa, amb periodistes d’Hongria, Eslovàquia, Turquia, Geòrgia i Sèrbia.
La International Federation of Journalists (IFJ) i la seva secció d’Àsia Occidental organitzen un debat el 6 de maig a Brussel·les per parlar de la necessitat d’aturar els assassinats de periodistes a les zones de guerra més mortals del món: Palestina, Síria i Iemen.
La fundació Freedom Cartoonists, a Ginebra, celebrarà un acte el 13 de maig amb la il·lustradora nord-americana Ann Telnaes. Recordem que el gener passat Ann Telnaes va abandonar el Washington Post, amb el qual portava molts anys col·laborant, després que fos vetada una vinyeta satírica seva en la qual havia dibuixat el propietari del diari i altres magnats de grans empreses tecnològiques agenollats davant d’una estàtua del president Trump.y
A Espanya, la Unió de Periodistes Valencians va anunciar l’1 de març els guanyadors dels Premis Llibertat d’Expressió 2025: en l’àmbit internacional, Julian Assange, i en l’àmbit local, els periodistes que van cobrir la DANA a València.
El Col·legi de Periodistes de Catalunya (Demarcació de Lleida) i la Universitat de Lleida celebraran el 7 de maig el X Simposi de Llibertat de Premsa, que versarà sobre “Els reptes del periodisme en l’actualitat”.
ACTUALITZAT a 9 de maig de 2025: El Col·legi ha publicat a Youtube el vídeo del simposi.
Per saber-ne més:
Hi ha diverses entitats a nivell internacional que treballen per promoure la llibertat de premsa i la seguretat dels professionals del periodisme. Algunes de les més importants són:
Comittee to Protect Journalists (CPJ): organització independent i sense ànim de lucre que defensa el dret dels periodistes a informar amb seguretat i sense por de represàlies. Recentment ha publicat un informe sobre les amenaces a la llibertat de premsa per part de l’administració Trump en els primers 100 dies del seu mandat.
International Press Institute (IPI): xarxa d’editors i periodistes de 100 països, que promou un periodisme lliure, independent i de qualitat.
International Federation of Journalists (IFJ): creada el 1926, representa 600.000 professionals dels mitjans, de 187 sindicats i associacions procedents de més de 140 països. A la seva pàgina War in Gaza, la Federació manté una llista de periodistes i altres professionals de la comunicació que han mort informant des de Gaza.
European Federation of Journalists (EFJ): agrupa 74 associacions de periodistes de 44 països europeus, representant uns 296.000 professionals. D’Espanya, en són membres, entre altres, la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas de España) i la FeSP (Federación de Sindicatos de Periodistas).
Global Freedom Status és un mapa que no analitza directament la llibertat de premsa, però sí l’estat d’altres elements que hi tenen molt a veure: estat de la democràcia, drets polítics, drets civils i llibertat d’Internet. El manté l’organització Freedom House.
Per acabar aquest apartat, esmentem Index on Censorship, una organització sense ànim de lucre que posa en marxa campanyes per defensar la llibertat d’expressió a tot el món. Publica treballs d’escriptors i artistes censurats, promou el debat i vigila les amenaces a la llibertat d’expressió.
A Catalunya els professionals dels mitjans compten amb una sèrie d’associacions, algunes de les quals llistem aquí:
Per últim, però no menys important, cal conèixer el Mapa de la censura, una iniciativa de l’Observatori crític dels mitjans Mèdia.cat que des de 2015 “recull fets o situacions que poden suposar un impediment o una amenaça per al dret a la informació i la llibertat d’expressió als Països Catalans”. El mateix Mèdia.cat publica l’Anuari Mèdia.cat amb reportatges de periodisme d’investigació sobre temes que han estat silenciats o passats per alt als mitjans convencionals.
I també volem esmentar la campanya “Més fortes que la censura” de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), nascuda com a resposta a la censura de cinc revistes de la biblioteca de Borriana, al País Valencià, per part de l’Ajuntament del municipi, l’any 2023.
Pel que fa a la fotografia, podem considerar les revistes especialitzades des de dos punts de vista: la presència i ús de la fotografia en revistes que exclusivament o parcial tracten de Fotografia, en totes les seves accepcions des de la documental a l’artística.
Convé recordar i tenir molt present la importància que han tingut les publicacions periòdiques pel seu caràcter recorrent i ampli abast en el temps (relatius en funció de cada capçalera) per a la Història de la Fotografia, com a disciplina vinculada a molts àmbits: per una banda, de la bibliografia i experiències generades des del seu descobriment el 1839, i també com a nova tècnica gràfica sublim acompanyada de text o no. Intentarem per tant resumir una mica les diferents tendències, tipologies de continguts i de productors d’aquestes publicacions de finals del segle XIX i primer terç del segle XX.
Si bé farem referència a l’evolució de la disciplina, en general, per als exemples ens centrarem en publicacions catalanes i espanyoles, i també en els fons i col·leccions que es conserven a les biblioteques, arxius i museus del territori català. Ens centrarem però en l’entorn més immediat, tot i fer algun apunt o referència concreta a capçaleres europees o americanes.
La primera revista sobre Fotografia a Europa fou La Lumière com a òrgan oficial de la Sociedad Heliográfica, que neix a París el 1851. I els dos primers títols de l’estat espanyol van aparèixer a Cadis –El Propagador de la fotografía i El Eco de la fotografía– el 1863, la primera de Barcelona va ser La Fotografía que va treure el primer número el 1886, i també tenim la Revista Fotográfica (Barcelona, 1891) la La Fotografía Práctica (Barcelona, 1893), aquesta darrera especialitzada en estereoscopia i amb continguts de tipus tècnic.
Paper de la fotografia en les publicacions periòdiques
A més de l’esforç de les associacions i societats dedicades a la pràctica i difusió de la fotografia, l’any 1914 Kodak s’instal·la a l’estat espanyol i s’inicia un procés d’implantació i expansió de la fotografia, que passa a publicar 4 revistes tècniques i de tipus industrial adreçades a diferents públics.
Els butlletins d’associacions fotogràfiques i les revistes tècniques i comercials especialitzades seran el primer sector en què la fotografia serà molt important si bé en un cercle més o menys restringit o erudit.
La necessitat de reproduir mecànicament text i imatges amb fins editorials alhora no és possible fins el 1880 any en què es desenvolupa el procediment fotomecànic del semitò. Fins aleshores, des de 1850 els processos fotoquímics de reproducció de les fotografies s’havien dut a terme gràcies al fotogravat, la fotolitografia o la fototípia. Sánchez-Vigil, diferencia les “revistes il·lustrades”, que reproduïen dibuixos i gravats, de les “revistes gràfiques” que incloïen fotografies. Serà el punt d’inflexió. Així doncs, si bé amb el fotogravat les imatges passen a ser emprades com a part de les notícies acompanyant els reportatges d’actualitat, el salt en l’àmbit periodístic es va produir amb la creació de Blanco y Negro, el 1891. En la premsa gràfica, destaquen doncs els periòdics diaris, quinzenals o mensuals, que cada cop van complementant el text amb grans imatges. Aquest canvi de tendència de la premsa periodística queda reflectit en l’aplicació del model de la revista Blanco y Negro al diari ABC el 1905 que juntament amb col·laboracions literàries i continguts d’entreteniment o coneixements, cada vegada va incorporant el reportatge, d’aquí que s’arriba a subtitular-se “diario gráfico”. Citem també el diari La Actualidad nascut a Barcelona el 5 d’agost de 1906 que es caracteritzava per presentar una imatge a plena pàgina de portada com a reclam complementat de vegades estampada a color La Tribuna que, entre 1911 i 1919 esdevé el diari gràfic pioner de la premsa catalana.
En l’àmbit de les revistes gràfiques especialitzades o revistes fotogràfiques, a Catalunya La Ilustració Catalana fundada per Francesc Matheu que esdevé la primera revista gràfica en català en tant que “periódich desenal, artistich, literari i científic” i també adquirà importància i èxit D’Ací, d’allà (Sitges, 1918-1936); progressivament les fotografies tindran un lloc més destacat i es diferenciaran pel tipus de contingut i públic al qual van dirigides. Donada la diversitat d’activitats i disciplines vinculades a la fotografia abasten molt sectors: les culturals, les professionals científiques, entre d’altres. Un cas són la revistes de moda, como Vanity Fayr (1920) i, si bé va aparèixer més tard, el 1945, Elle a la que actualment recentment l’espai La Virreina de Barcelona ha dedicat una exposició en la qual es reprodueix la cita: “La fotografia de moda esdevé art aplicat” (Peter Knapp, director artístic de la revista). Si bé cap al 1860 la fotografia de moda és un fet, no és fins el 1880 quan les revistes van començar a incloure fotografies a més d’il·lustracions, i van donar sortida a la publicitat de grans magatzem alhora que van fer més accessible la moda femenina.
L’àmbit científic és el primer en què es tracten temes relacionats amb la fotografia com a disciplina: les expedicions científiques en territoris estrangers i de descoberta, són explicades i estudiades a partir de publicacions en què es difonen els seus resultats tot i atorgant a la fotografia un caràcter documentació i de registre, tant en l’àmbit etnològic com en el de les ciències naturals per als espècimens de diversa naturalesa. També en la microfotografia i els nous invents per a estudiar l’avenç de la ciència en òptica i també aplicat a la biologia i medicina clínica. En aquest camp, també abunden les seccions sobre fotografia vinculada a les excursions, natura i ateneus populars en què gent amb inquietuds culturals, nacionals i també científiques. Fins el 1914, segons apunta E. Insenser, el cercle productor d’aquestes publicacions és el burgès i emmarcat en el pictorialisme i que s’adquireixen per subscripció i en la majoria de vegades en el sector amateur que a mesura que vagi passant el temps i evolucionant la tècnica cada vegada serà assequible progressivament a un públic més ampli. D’aquest estil, hi ha la Galería. Revista internacional de Fotografía (1930), la versió espanyola de la qual José Ortiz Echagüe en va ser el coordinador.
En llengua catalana, la revista Ciència va ser la primera revista de divulgació científica va tenir dues etapes de publicació: una del 1926 al 1933 (53 números publicats) i una altra del 1980 al 1991.
Entre les revistes gràfiques sobre la mirada del viatger, hi ha les que, a la manera d’àlbum i amb cert exotisme, permetien recrear la moda, art, viatge, costums, esports, etc. dels llocs que es visitaven com per exemple, La Esfera (Madrid, 1914-1931) o la Estampa (Barcelona, 1928) i Crónica (1929-1938). Un altre gènere que es presta molt a les imatges són les revistes o publicacions de viatges i excursions des del punt de vista turístic i vinculat a la natura: un referent crucial del qual és la National Geographic que aquest any ha complet 125 anys, que fou pionera en l’estètica de l’assaig fotogràfic quan s’eixamplaven els límits tècnics del mitjà amb l’objectiu d’entretenir i instruir els molts lectors que té i ha tingut.
Les publicacions sorgides dels diversos sectors de l’art, gràcies a les exposicions universals i la promoció de les belles arts, són habituals i freqüents en les escoles de dissenys i cercles artístics, dins de l’àmbit acadèmic, en què cada vegada més i després d’un període de transició polèmics en què es debatia sobre la seva naturalesa i condició com a “Art”, el fotògraf guanya pes com a autor que signa la seva obra i que passa a ocupar un lloc primordial i a ser reconegut com a disciplina de creació. Però no només, “premsa fotogràfica” és la denominació que reben les revistes creades per empreses vinculades al sector o establiments amb intenció comercial i com a vehicle de publicitat de la seva oferta de productes, les primeres de les quals daten dels anys 1920s i són de les grans firmes internacionals com Agfa que posa en marxa la seva revista oficial a Barcelona l’any 1926; essent algunes d’elles fins i tot gratuïtes. També amb continguts tècnics i dedicats a l’obra d’autor que reproduïa, cal mencionar la revista Any de llum que tingué una durada de només dos anys (juny de 1933-març de 1935), patrocinada por nou societats fotogràfiques i altres grups culturals sota la direcció d’Andreu Mir Escudé. En el número 11 de 1934 d’aquesta capçalera, es reprodueix a manera de pròleg una carta de Marcel·lí Soler Biosca a C. M. de Quintana titulat “De re photographica” en què es defineix “com a propagador acèrrim dels formats internacionals de Catalunya, que tants d’avantatges tenen, i no menys des del punt de vista editorial.”
El període comprès entre els anys 1914 al 1939, va representar a nivell d’experimentació i divulgació de la fotografia una oportunitat d’avantatges ja que la tècnica oferia càmeres més petites, la necessitat de menys temps d’exposició, etc. que van permetre poder cobrir les batalles i grans conflictes bèl·lics en forma de reportatge humanista. Aquests avenços van permetre als fotògrafs professionals el poder cobrir esdeveniments importants o que marcarien la història mundial i que van generar molt d’impacte: la cobertura de conflictes bèl·lics com la Guerra civil i Primera Guerra Mundial, en són un exemple, va donar una embranzida al fotoperiodisme. El 1936 Henry Luce va crear Life en Nueva York, i seguint aquest model les pioneres Time i Fortune. A Europa, en la mateixa línia, van aparèixer la revista alemanya Berliner Illustrierte Zeitung i les franceses Vu i Regards (finals dels anys vint i durant la dècada dels anys trenta). La Guerra civil, deixaria empremta ja que moltes revistes interromperen la seva edició i fins i tot moltes van desaparèixer, o bé en sorgiren de noves de molt curta durada.
El punt de vista polític també queda reflectit en la línia editorial d’aquestes revistes en funció de qui presenta els fets i com els transmet. Durant la Guerra Civil es va crear, al bàndol franquista, el setmanari Fotos o ¿Qué pasa? i, alhora, d’altres que eren més d’esquerres, reivindicatives i de contracultura com serien, per exemple, Triunfo o Ajo blanco.
Per altra banda, la “democratització de la fotografia” també es palesa en l’aparició de revistes divulgatives per al públic en general o a diferents tipus de públics: afeccionats i professionals. Alguns títols serien Fotografia para todos: revista mensual de fotografia (abril de 1926) o més locals com La Fotografía práctica publicada a Vilafranca del Penedès. O La Fotografía. Revista mensual ilustrada de sus adelantos y aplicaciones en España y en el estranjero (Madrid, 1901-1913); aquesta darrera tracta de temes tècnics orientats a la fotografia artística.
Durant el període d’entreguerres és l’assenyalat per la bibliografia com el que millor expressa els canvis i la revolució que pateix la Fotografia.
Les avantguardes aporten a totes les arts i ciències molts gèneres i manifestacions: la fotografia realista, el fotomuntatge, foto-collage, el fotoperiodisme i la fotografia d’arxiu. Així doncs, a més de la vessant artística de la Fotografia, sorgeix a Alemanya la “nova objectivitat” un moviment entorn a la República de Weimar (1919-1933) que implantà el sistema fotogràfic d’arxiu: una nova manera de comunicació amb implicacions socials, polítiques i en la vida quotidiana que entenien les imatges com a símbols d’una nova societat, d’una societat moderna en el qual la serialitat, jerarquització i mosaics eren factors que desacaven. Aquestes revistes esdevindran el seu mitjà d’expressió i també de propagació de la seva filosofia. A Espanya, un exemple fruit del moviment neorealista amb reportatges de contingut social fou AFAL de l’Agrupación fotográfica d’Almeria, apareguda els anys cinquanta, que contenia també una secció dedicada al cinema. Les revistes de premis fotogràfics i catàlegs d’exposicions de fotografia també seran una via freqüent de difusió.
En els orígens de la fotografia hi ha el cinema. Que tractin de manera àmplia la captació de la imatge o com a productes “visuals” trobem des dels minuters i cinematògrafs fins a revistes tècniques com Imagen y Sonido que des del principi inclou continguts sobre cinema i so, i editada a Barcelona amb la voluntat de renovar els plantejaments artístics dins del gènere del documentalisme fotogràfic. Un altre exemple: el número 1 de la revista Lux: revista trimestral de fotografía y cinematografía data del 1936.
Revistes fotogràfiques al dia
Des dels anys setanta i vuitanta fins a l’actualitat es produeix un ressorgiment de la fotografia: a més dels butlletins d’entitats noves o de llarga trajectòria, són habituals de divulgatives: I aquelles que funcionen com a portaveu i agenda d’activitats entorn de la fotografia: la Imatge del Centre Internacional de Fotografia de Barcelona en català, francès i castellà (1979), Copyright òrgan de la Primavera Fotogràfica o Foto Guía. Les actes de congressos especialitzats tindran una presència cada vegada més habitual juntament amb aquestes publicacions pel que fa a la història i tècnica fotogràfica, algunes d’aquestes revistes: History of Photography (Londres, 1977), The PhotoHistorian (Royal Photographic Society, 1972) o Fotocinema: revista científica de Cine y Filmografía (Universidad de Málaga, 2010).
Pel que fa a les revistes comercials, des de 2015 són poques les botigues o negocis vinculats a la fotografia que no tenen un blog en què a més de fer publicitat dels seus productes, fan articles d’opinió o crítica sobre la professió o avenços tècnics, pòdcast, com per exemple VMPhoto, Casanova, EGM o Photolari.
La polèmica i introducció dels avenços tecnològics cada cop més ràpids provoca una proliferació d’iniciatives que troben el seu lloc sobretot pel que fa a la fotografia digital. Algunes estan disponible en digital o fins i tot compten amb una versió en línia o bé s’han reconvertit a aquest format. Per les revistes electròniques, podeu consultar el resultat de cerca al CCUC o bé buscar-les a la plataforma de revistes electròniques.
CCol·leccions de revistes de fotografia a Catalunya
Convé precisar que els centres d’informació que conserven més revistes sobre fotografia s’engloben, en primer lloc, en aquestes categories:
Biblioteques especialitzades de centres universitaris o d’ensenyament superior professionals i de certs àmbits: Història de l’Art, Belles Arts, Ciències, Periodisme, etc.
Col·legis professionals
Organitzacions privades amb fons i col·leccions museístiques d’exhibició
Tipologies de biblioteques, arxius i museus: els de caràcter patrimonial custodien patrimoni bibliogràfic i que normalment han rebut i/o reben donacions o adquireixen material en mans privades o bé al mercat
Hem analitzat catàlegs col·lectius i plataformes institucionals que allotgen revistes digitalitzades, per tal de poder fer un estat de la qüestió o prospectiva de les característiques, tendències, buits o capçaleres que conserven a grosso modo.
En els centres patrimonials generalistes com la Biblioteca de Catalunya, el Centre de Lectura de Reus o Ca l’Ardiaca, les col·leccions acostumen a procedir de biblioteques privades i per tant de vegades contenen números solts ja que depèn dels interessos del donant, sovint és una manera de trobar “relíquies” com números esgotats que permeten completar col·leccions de les capçaleres, encara que sigui amb exemplars de diverses procedències. Per altra banda, les especialitzades acostumen a triar més les capçaleres i subscripcions a revistes que es cenyeixen a criteris més tècnics. Com a exemple de col·lecció particular cedida a una institució pública, hi ha la Biblioteca de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya que fou cedida a la Biblioteca de Catalunya (el seu fons històric) i de la qual es va fer enguany una exposició aprofitant el seu centenari: permet fer un recorregut per totes les tècniques, entitats i gèneres així com també obra artística de fotògrafs; podeu consultar les revistes que la formen al seu catàleg.
Fent una cerca al catàleg del CSUC, es recuperen majoritàriament butlletins d’associacions fotogràfiques, comercials o industrials amb un total de 476 resultats, en què predomines les revistes de fotografia artística (78), seguides de les de cinematografia, publicitat, moda, exposicions i tècnica (amb unes 20 capçaleres cadascuna).
Les publicacions periòdiques més antigues localitzades, estan escrites majoritàriament en francès, alemany i anglès; les tres capçaleres històriques més antigues dels 30 que van ser creades a mitjans del segle XIX: Revue photograhique: recueil mensual exclusivament consacré aux progrés de la Photographie (1855-1865); Photography: journal for every càmera user (1888-1908) i Il progresso fotografico (1894-2002).
En el cas del catàleg de les Biblioteques Especialitzades de la Generalitat de Catalunya (BEG), els resultats recuperats per matèria, i descartant els títols que no eren revistes, és tan sols de 82 i hi predominen butlletins d’associacions fotogràfiques, amateurs o be de tipus comercial. Les que comencen a partir de la segona meitat del segle XIX: El Fotógrafo Profesional (editada per Kodak), al Photo-Magazine (dedicada al públic amateur) i Práctica fotogràfica (fundada el 1903). És degut al fet que, dels centres que integren la xarxa, només hi ha la Filmoteca de Catalunya i les biblioteques auxiliars dels museus d’art i de la tècnica que tractin aquesta especialitat.
En general, s’ha detectat que els centres que conserven aquests títols primerencs i revistes d’aquesta matèria són les institucions dipositàries de les grans col·leccions nacionals la majoria de les quals tenen 100 anys com a mínim de trajectòria i que progressivament han anat catalogant i digitalitzant els seus fons, per una banda: Biblioteca de Catalunya, Arxiu Nacional de Catalunya, Arxiu Municipal de Barcelona, Filmoteca de Catalunya, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el de Ciència i la Tècnica de Terrassa. I, per altra banda, les universitats amb més llarga trajectòria i aquelles que imparteixen estudis relacionats (la UB, UAB, UPC i la UPF). Fora d’aquests catàlegs, convé precisar que s’han consultat per separat els catàleg d’alguns del centres privats com el Reial Cercle Artístic, la Reial Acadèmia de les Belles Arts, l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya o el Centre Excursionista de Catalunya, per exemple.
Pel que fa a la consulta dels portals digitalitzats Memòria Digital de Catalunya, XAC Premsa (Arxius Comarcals de Catalunya) i les bases de dades Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) i Revistes Catalanes d’Accés Obert (RACO) convé precisar que s’hi prioritza la consulta per paraula clau, institució, per títol o bé per autor dels articles, de manera que cal anar a consultar-les un cop es compta amb aquesta informació o mitjançant cerques consecutives. Algunes vegades la cerca es fa contra tot els contingut també de les revistes, les catalogacions no inclouen indexació per matèries, no es pot cercar per tipus concret de document (per col·leccions textuals sí però no per revistes) fet pel qual les cerques recuperen molts documents no pertinents, o bé al contrari, recuperen pocs resultats ja que, per exemple, no necessàriament la paraula “Fotografia” està inclosa en el títol de les publicacions o en forma substantivada, i depèn també de l’idioma en què estiguin escrites la cerca es complica.
