Entrar a l’exposició dels 50 anys del diari Avui al Palau Robert ha estat un viatge a un moment en què publicar en català era gairebé un acte de militància. Les primeres portades, austeres però carregades de significat, no només expliquen el naixement d’un mitjà, sinó també la voluntat d’un país de tornar-se a explicar en la seva llengua.
Pocs mesos després de la mort del dictador però amb el franquisme encara ben viu, l’Avui va ser el primer diari en català després de la dictadura franquista. Més enllà de la seva funció informativa, va esdevenir una eina de normalització lingüística i un espai de construcció de relat col·lectiu. Llegir-lo no era només informar-se: era participar, d’alguna manera, en un projecte cultural i polític.
L’exposició recull aquesta dimensió amb un recorregut que combina portades històriques, testimonis audiovisuals i context polític. Moments clau del país, però també la quotidianitat d’una redacció que treballava amb la consciència de fer alguna cosa més que periodisme.
S’estructura en diversos àmbits:
- Pòrtic: introdueix la recuperació del català als mitjans;
- “Amics, estem promovent un diari en català” explica la mobilització popular i el finançament col·lectiu del projecte
- “El naixement” recrea l’ambient de la primera redacció;
- “Arts i lletres” destaca el paper del diari en la literatura i la cultura catalanes;
- “Un diari dibuixat” repassa l’evolució gràfica i els ninotaires;
- “Una capçalera viva” mostra els canvis d’identitat visual i la fusió amb El Punt
- “Un diari de notícies” reivindica la seva missió d’informar en català sobre el país i el món.
La mostra té un to commemoratiu, però evita -en bona part- caure en la nostàlgia buida gràcies al pes dels documents. Amb tot, hi ha moments en què el relat esdevé excessivament institucional i es troba a faltar una mirada més crítica: sobre les dificultats econòmiques del projecte, sobre les tensions internes o sobre el seu declivi en l’ecosistema mediàtic contemporani.
La visita convida a fer-se preguntes sobre avui (en minúscula): quin paper tenen els mitjans en català en l’era digital? Què queda d’aquell esperit fundacional? I fins a quin punt el periodisme pot continuar sent una eina de construcció col·lectiva en un context fragmentat?
Potser la resposta no és a les vitrines, sinó en la mirada de qui les observa. Però el que queda clar en sortir del Palau Robert és que l’Avui va ser molt més que un diari: va ser, durant un temps, una manera d’imaginar -i escriure- un país.
Més informació: https://palaurobert.gencat.cat/ca/exposicions/sala3/2026/avui-50.-des-de-1976-noticies-llengua-i-pais/
Testimonis
*Les fotografies són d’elaboració pròpia i van ser fetes en la nostra visita a l’exposició, el 25 d d‘abril de 2026
