Entrar a l’exposició dels 50 anys del diari Avui al Palau Robert ha estat un viatge a un moment en què publicar en català era gairebé un acte de militància. Les primeres portades, austeres però carregades de significat, no només expliquen el naixement d’un mitjà, sinó també la voluntat d’un país de tornar-se a explicar en la seva llengua.
Pocs mesos després de la mort del dictador però amb el franquisme encara ben viu, l’Avui va ser el primer diari en català després de la dictadura franquista. Més enllà de la seva funció informativa, va esdevenir una eina de normalització lingüística i un espai de construcció de relat col·lectiu. Llegir-lo no era només informar-se: era participar, d’alguna manera, en un projecte cultural i polític.
L’exposició recull aquesta dimensió amb un recorregut que combina portades històriques, testimonis audiovisuals i context polític. Moments clau del país, però també la quotidianitat d’una redacció que treballava amb la consciència de fer alguna cosa més que periodisme.
S’estructura en diversos àmbits:
Pòrtic: introdueix la recuperació del català als mitjans;
“Amics, estem promovent un diari en català” explica la mobilització popular i el finançament col·lectiu del projecte
“El naixement” recrea l’ambient de la primera redacció;
“Arts i lletres” destaca el paper del diari en la literatura i la cultura catalanes;
“Un diari dibuixat” repassa l’evolució gràfica i els ninotaires;
“Una capçalera viva” mostra els canvis d’identitat visual i la fusió amb El Punt
“Un diari de notícies” reivindica la seva missió d’informar en català sobre el país i el món.
La mostra té un to commemoratiu, però evita -en bona part- caure en la nostàlgia buida gràcies al pes dels documents. Amb tot, hi ha moments en què el relat esdevé excessivament institucional i es troba a faltar una mirada més crítica: sobre les dificultats econòmiques del projecte, sobre les tensions internes o sobre el seu declivi en l’ecosistema mediàtic contemporani.
La visita convida a fer-se preguntes sobre avui (en minúscula): quin paper tenen els mitjans en català en l’era digital? Què queda d’aquell esperit fundacional? I fins a quin punt el periodisme pot continuar sent una eina de construcció col·lectiva en un context fragmentat?
Potser la resposta no és a les vitrines, sinó en la mirada de qui les observa. Però el que queda clar en sortir del Palau Robert és que l’Avui va ser molt més que un diari: va ser, durant un temps, una manera d’imaginar -i escriure- un país.
Cada 3 de maig se celebra el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa: un dia pensat per recordar a tothom (i especialment als governants) la importància de disposar d’uns mitjans de comunicació lliures, independents, pluralistes i diversos. La llibertat de premsa està indissolublement lligada a la llibertat d’expressió i opinió i a la llibertat d’informació, drets recollits a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans.
Aquest any arribem a l’edició 33a del Dia Mundial: farà 33 anys des que l’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar aquest dia, el desembre de 1993. Es va escollir el 3 de maig per fer-lo coincidir amb l’aniversari de la Declaració de Windhoek, una declaració signada el 3 de maig de 1991 en un seminari de la Unesco que va tenir lloc a Windhoek (Namíbia) amb l’objectiu de promoure una premsa africana independent i pluralista.
El lema de la celebració d’enguany és “Shaping a Future at Peace”, que coincideix amb el títol de l’acte central organitzat per la Unesco: el congrés internacional “Shaping a Future at Peace: Promoting Press Freedom for Human Rights, Development, and Security”. Aquest congrés tindrà lloc el 4 de maig a Lusaka, Zàmbia.
El periodisme, quan és lliure, segur i sostenible, contribueix a la prevenció de conflictes, al debat públic informat, a la cohesió social i a la governança democràtica. […] És important recordar que quan el periodisme s’afebleix, la pau, el desenvolupament sostenible i els drets humans es veuen estructuralment compromesos. (Fragment de la nota conceptual del congrés)
Podeu llegir la nota conceptual del congrés (disponible en anglès i francès).
El congrés, en un primer moment, s’havia de celebrar durant dos dies, el 4 i el 5 de maig, i coincidia amb un altre esdeveniment a Lusaka: la RightsCon 2026: una trobada per parlar dels drets humans a l’era digital. El 30 d’abril el govern de Zàmbia va cancel·lar abruptament la RightsCon, i això ha provocat que el congrés de la Unesco s’hagi hagut de reduir. Ara el congrés en si serà un sol dia, el 4 de maig, i durant el 5 de maig hi haurà una sèrie d’activitats paral·leles.
Degut als canvis d’última hora del congrés, la Unesco ha anunciat que, aquest any, el premi UNESCO/Guillermo Cano World Press Freedom Prize es lliurarà el 4 de maig, però a la seva seu de París. Aquest guardó, creat el 1997, es concedeix anualment a una persona, organització o institució que hagi fet una contribució destacada a la defensa i/o la promoció de la llibertat de premsa a qualsevol part del món, i especialment quan això s’ha aconseguit a costa de córrer riscos i perills. El premi porta el nom de Guillermo Cano Isaza, un periodista colombià que va ser assassinat davant de l’oficina del diari El Espectador a Bogotà, el 17 de desembre de 1986. L’any 2026, el premi es concedirà al Sindicat de Periodistes Sudanesos, “en reconeixement del paper que el col·lectiu ha jugat en la condemna dels atacs deliberats contra periodistes durant l’actual conflicte de Sudan”.
La Unesco va publicar l’any passat l’informe Tendencias mundiales en libertad de expresión y desarrollo de los medios: Informe 2022-2025 (disponible en diversos idiomes, inclòs el castellà). Una de les conclusions d’aquest estudi és ben significativa: en els últims quatre anys, la llibertat de premsa ha experimentat el seu major declivi des de 2012. Dos valors fonamentals, la informació com a bé comú i la integritat d’aquesta informació, es troben sotmesos a una pressió sense precedents.
Reporters sense Fronteres, l’organització no governamental amb seu a París que defensa la llibertat de premsa al món i els periodistes perseguits per la seva activitat professional, ha presentat el 30 d’abril l’edició 2026 de l’Índex Mundial de la Llibertat de Premsa.
L’Índex Mundial analitza i compara l’estat de la llibertat de premsa a 180 països durant l’any anterior a la seva publicació i es basa en dos components:
Un recompte quantitatiu dels abusos comesos contra periodistes en relació amb la seva feina
Una anàlisi qualitativa de la situació de cada país a partir de les respostes donades a un qüestionari per part d’especialistes en llibertat de premsa (inclosos periodistes, investigadors, acadèmics i defensors dels drets humans)
La puntuació de cada país o territori s’obté mitjançant cinc indicadors contextuals que reflecteixen la situació de la llibertat de premsa en tota la seva complexitat: context polític, marc legal, context econòmic, context sociocultural i seguretat.
Aquí podeu llegir un resum de les conclusions principals de l’edició 2026 (en castellà).
Ens quedem amb un dels titulars més alarmants d’aquesta edició: “Por primera vez en la historia de la Clasificación Mundial de la Libertad de Prensa de Reporteros Sin Fronteras (RSF), más de la mitad de los países del mundo se encuentran en una situación “difícil” o “muy grave”.” [les negretes son nostres].
Dels cinc indicadors contextuals, el marc legal ha estat el que ha experimentat un declivi més gran, d’un 60%. La legislació que regula la seguretat nacional i el secret de defensa s’ha ampliat arreu del món. Aquestes lleis s’estan utilitzant ara per processar periodistes i restringir l’accés a la informació en nom de la lluita contra el terrorisme. Però el seu veritable objectiu és impedir la cobertura de temes d’interès públic, tant en règims autoritaris com en democràcies. A més, hi ha hagut un augment de demandes abusives contra periodistes, conegudes com SLAPPs (Strategic Lawsuits Against Public Participation).
El 22 d’abril un atac israelià al sud del Líban assassinava la periodista libanesa Amal Khalil. Se sumava als més de 260 centenars de periodistes i altres professionals de la comunicació que han perdut la vida mentre exercien la seva feina en el context de les guerres a Gaza, Iran i Líban, des del 7 d’octubre de 2023. El grup de treball Periodisme per la Pau del Col·legi de Periodistes de Catalunya porta des de gener de 2024 movent per Catalunya l’exposició “Veus silenciades: un homenatge als periodistes assassinats a Gaza”. Aquesta exposició fotogràfica, malauradament en constant actualització, mostra els retrats d’aquests professionals, amb el seu nom, el mitjà en el qual treballaven i la data del seu assassinat. A més de l’homenatge, l’exposició vol sensibilitzar sobre la fragilitat de la llibertat de premsa a Gaza. Actualment i fins al 31 de maig l’exposició es pot visitar a l’Arxiu Comarcal de la Bisbal d’Empordà.
Del 4 al 7 de maig la International Federation of Journalists (IFJ) celebra un congrés a París que servirà per celebrar els 100 anys d’aquesta entitat, sota el lema “100 anys de solidaritat internacional per un periodisme i un sindicalisme forts”. La conferència inaugural tractarà, precisament, de la llibertat de premsa i el paper que hi juga el dret internacional per defensar-la.
La fundació Freedom Cartoonists, a Ginebra, celebrarà el Dia Mundial amb un acte el 4 de maig, en què es lliurarà l’International Cartoon Award. El principal convidat de l’acte és Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia 2021.
La Foreign Press Association va publicar el 30 d’abril una crida demanant al govern d’Israel que permeti als periodistes estrangers entrar lliurement a Gaza, en nom de la llibertat de premsa.
Al març es publicava el Monitoring Report 2025 de Media Freedom Rapid Response (MFRR). Aquest informe documenta 1.481 violacions de la llibertat de premsa que han afectat 2.377 periodistes o entitats relacionades amb els mitjans de comunicació en 36 països europeus entre gener i desembre de 2025: tant en països membres de la Unió Europea, com en països candidats.
I a Espanya?
El Col·legi de Periodistes de Catalunya va publicar el 30 d’abril un comunicat recordant que “que “el periodisme lliure és una condició imprescindible de la democràcia i un servei públic essencial que garanteix el dret de la ciutadania a rebre informació veraç i contrastada.” La Demarcació de Lleida del Col·legi i la Universitat de Lleida celebraran el 6 de maig l’XI Simposi de Llibertat de Premsa, sota el títol “Els límits ètics del periodisme”.
La Unió de Periodistes Valencians va anunciar el 21 de febrer les guanyadores dels Premis Llibertat d’Expressió 2026. El premi internacional va ser per a Hannah Natanson, del diari The Washington Post, “com a símbol de la resistència del periodisme davant les ingerències i pressions del poder polític als Estats Units”. El premi estatal es va concedir a Cristina Fallarás, “en reconeixement de la seua trajectòria compromesa amb un periodisme amb perspectiva de gènere i contra les violències masclistes”. Finalment, el premi autonòmic va ser atorgat als i les professionals d’À Punt que es van acollir a la clàusula de consciència i que “han alçat i alcen la veu contra la manipulació informativa i les coaccions patides en la redacció”.
Hi ha diverses entitats a nivell internacional que treballen per promoure la llibertat de premsa i la seguretat dels professionals del periodisme. Algunes de les més importants són:
Comittee to Protect Journalists (CPJ): organització independent i sense ànim de lucre que defensa el dret dels periodistes a informar amb seguretat i sense por de represàlies.
International Press Institute (IPI): xarxa d’editors i periodistes de 100 països, que promou un periodisme lliure, independent i de qualitat. El 2025 va celebrar el seu 75è aniversari. Amb aquest motiu, al seu web podeu visitar una exposició virtual on es documenta la seva trajectòria, i una altra exposició recordant les dones que han format part de la seva Assemblea General.
International Federation of Journalists (IFJ): tal com hem esmentat més amunt, aquesta federació va ser creada el 1926. Representa 600.000 professionals dels mitjans, de 187 sindicats i associacions procedents de més de 140 països. A la seva pàgina War in Gaza, la Federació manté una llista de periodistes i altres professionals de la comunicació que han mort informant des de Gaza.
European Federation of Journalists (EFJ): creada el 1994, agrupa 75 associacions de periodistes de 44 països europeus, representant uns 296.000 professionals. D’Espanya, en són membres, entre altres, la FAPE (Federación de Asociaciones de Periodistas de España) i la FeSP (Federación de Sindicatos de Periodistas). Manté la pàgina Journalists in Jail (Europe) per monitorar els periodistes que han estat empresonats a Europa en l’exercici de la seva professió.
Media Freedom Rapid Response (MFRR), que hem citat més amunt, és un projecte que va començar el 2020, co-finançat per la Comissió Europea. El seu objectiu és rastrejar, supervisar i denunciar les violacions de la llibertat de premsa als estats membres de la UE i als països candidats. Proporciona suport legal i pràctic, defensa pública i informació per protegir periodistes i altres treballadors dels mitjans de comunicació. És fruit d’una aliança dirigida per l’European Centre for Press and Media que inclou ARTICLE 19 Europe, l’European Federation of Journalists, Free Press Unlimited, l’International Press Institute i el CCI/Osservatorio Balcani Caucaso Transeuropa.
ARTICLE 19 és una organització fundada el 1987 a Londres que pren el nom de l’article 19 de la Declaració dels Drets Humans. Treballa per defensar la llibertat d’expressió i la llibertat d’informació. S’organitza en 9 hubs regionals. Publica el Global Expression Report.
Free Press Unlimited és una organització que té la missió de garantir l’accés a informació fiable i independent i enfortir la llibertat de premsa a tot el món. Actua en més de 50 països d’arreu del món, treballant conjuntament amb socis locals.
Global Freedom Status és un mapa que no analitza directament la llibertat de premsa, però sí l’estat d’altres elements que hi tenen molt a veure: estat de la democràcia, drets polítics, drets civils i llibertat d’Internet. El manté l’organització Freedom House. Per cert, Freedom House va publicar al març l’informe Freedom in the World 2026: The growing shadow of autocracy, que comença amb una frase demolidora: “La llibertat global va disminuir per 20è any consecutiu el 2025”.
Per acabar aquest apartat, esmentem Index on Censorship, una organització sense ànim de lucre que posa en marxa campanyes per defensar la llibertat d’expressió a tot el món. Publica treballs d’escriptors i artistes censurats, promou el debat i vigila les amenaces a la llibertat d’expressió.
A Catalunya els professionals dels mitjans compten amb una sèrie d’associacions, algunes de les quals llistem aquí:
Per últim, però no menys important, cal conèixer el Mapa de la censura, una iniciativa de l’Observatori crític dels mitjans Mèdia.cat que des de 2015 “recull fets o situacions que poden suposar un impediment o una amenaça per al dret a la informació i la llibertat d’expressió als Països Catalans”. El mateix Mèdia.cat publica, junt amb el Grup de Periodistes Ramon Barnils, l’Anuari Mèdia.cat amb reportatges de periodisme d’investigació sobre temes que han estat silenciats o passats per alt als mitjans convencionals.
No volem acabar sense parlar d’una iniciativa que no té a veure directament amb la premsa, però que volem que conegueu perquè sí que té a veure amb la llibertat d’informació… i amb les biblioteques. Concretament, amb les biblioteques dels Estats Units d’Amèrica.
Perquè un país on es viuen amb especial preocupació els atacs a la llibertat de premsa i la llibertat d’expressió en general són els Estats Units. Si en l’entrada de l’any passat dedicada a aquest Dia Mundial us parlàvem de l’associació de periodistes i ciutadans Press Freedom United, aquest any parlar-vos del Censorship Search Portal, de l’Office for Intellectual Freedom de l’ALA (American Library Association): una eina per localitzar intents de censura a llibres en biblioteques nord-americanes. Aquest recurs permet buscar títols i autors per saber si hi ha hagut iniciatives per censurar-los, ja sigui restringint-ne l’accés, ja sigui prohibint-los, eliminant-los del currículum escolar, etc. El Censorship Search Portal forma part del web Banned & Challenged Books.
A l’Espai Basset d’Hostafrancs i co-organitzada per la Fundació Reeixida, Barcelona, vam assistir a una conferència que va anar a càrrec de l’historiador i activista Marc Santasusana i que va tractar de revistes d’entitats polítiques. Aquest acte formava part dels actes organitzats al barri de celebració de la Festa Major. El tema és fruit d’una investigació que està portant a terme el conferenciant especialitzat en política i moviments socials i que pròximament quedarà recollit, amb més dades i contingut, en un llibre.
L’explicació de les publicacions periòdiques exposades s’han contextualitzat en la situació política de les associacions que, a nivell català i, sovint local, que feien servir aquestes revistes com a portaveu dels òrgans que les constituïen per a difondre les seves idees i reivindicacions. En tractar-se d’organitzacions sovint en la clandestinitat o com a contra-govern i ser considerades dissidents en relació amb els governs dirigents, presenten unes característiques bastant peculiars en tots els sentits.
Si bé la xerrada va parlar de les revistes en el fil de la narrativa de la realitat dels anys 30, sobretot a Barcelona, i referida a la situació política de Catalunya, ens centrarem en descriure els trets que les caracteritzen i a citar-ne el nom. Factors clarament condicionats i determinats per la naturalesa dels seus òrgans fundacionals:
El nom acostuma a dur implític el nom de l’ens, com a subtítol.
Habitual i freqüent canvi de nom de les agrupacions degut a l’evolució mateixa de les seves característiques: canvis en la seva direcció, la incorporació de gent procedent d’altres ens, fuga de militants d’altres organitzacions i les faccions degudes a canvis en l’ideari, fets que dificulten, sovint, la seva identificació i implica fer una recerca acurada. i contrastada.
En alguns casos, s’empren com a títol noms o expressions de lluita amb valor i simbologia que pot provocar ambigüetats i confusió (com, per exemple, el fet de tractar-se de diferents publicacions amb el mateix nom i diferenciades).
La periodicitat és pràcticament sempre irregular a excepció dels primers números.
Poca continuïtat ja que depenen de fluxos polítics i provocats per la conjuntura i paradigmes de l’actualitat més pròxima.
En alguns casos, funcionen com a octavetes o fulls volanders amb poques pàgines i fulls i estan ciclostilades, ja que s’havien d’imprimir clandestinament fet que en dificulta moltes vegades la seva conservació per la qualitat dels mitjans tècnics de què disposen.
La participació de voluntaris i col·laboradors pot fluctuar pel fet de ser detinguts o empresonats.
El fet de circular en cercles tancats i formar part de fons personals, no sempre arriben a les biblioteques o arxius públics.
Normalment, consten de pocs números ja que són publicacions perseguides i censurades fins al punt de ser segrestades i un objectiu clar de persecució.
És freqüent que continguin seccions amb vinyetes o textos humorístics (humorisme gràfic).
Marc Santasusana va destacar algunes de les descobertes que va fer en l’estudi de les publicacions i la recerca per tal de poder comptar amb exemplars de totes elles per a l’exposició que hi ha en el local, procedents de particulars i moltes de les quals podreu també consultar i trobar en biblioteques públiques i privades.
Les revistes referenciades porten per títol: El Carril, L’Insurgent i Dalla, entre d’altres. De l’acte se’n va fer ressò l’emissora de ràdio Ona Sants.
La revista “Capçalera” és un revista periodística pionera i clau al nostre país que té com a objectiu informar de notícies i tendències d’arreu i de les seves possibles conseqüències o realitats. Cal recordar que, l’any 2017, el CSUC es va fer ressò de la seva digitalització i inclusió al repositori RACO per posar en obert els números del període 1989-2018: amb motiu d’aquesta fita i de la digitalització del número 175, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va organitzar un acte en què ja va posar de relleu el que significa per la professió periodística catalana i la comunicació. Compleixen així alguns dels criteris necessaris de rigor.
Des del 1989, la seva trajectòria ha marcat tendència i s’ha convertit en el portaveu del grup de periodistes que el conformen i que participen activament en la seva redacció. No és casual i sí simptomàtic el seu nom, un terme que designa el “Títol d’un diari acompanyat o no del nom del director, del fundador, etc., que sol aparèixer a la part superior de la primera plana.” (DIEC). Ja en el seu primer número se’n justifica el nom adduint que “És un mot utilitzat des dels temps de les velles impremtes ‘una capçalera de pàgina’. En català la paraula ‘cap’ és realment capital” i es presenta com una revista que pretén “Per acreditar el prestigi que creiem merèixer, tindrem aquesta revista” [+].
Ha esdevingut el casal de professionals que es dediquen a diferents especialitats i té presència arreu del territori en col·laboració amb grups locals de recerca i a través de representants delegats a les diferents províncies. Son portaveus del col·lectiu i es fa ressò de preocupacions que afecten i impliquen directament els seus professionals com combatre la desinformació, la violència al carrer, la defensa de la professió, els drets i deures, com afrontar riscos en zones de conflicte, promoure valors com la solidaritat i rigor com a punta de llança… Al llarg de la seva trajectòria ha marcat l’evolució dels mitjans de comunicació alhora que s’ha adaptat al canvi digital com ha succeït amb d’altres publicacions periòdiques i, encara més, pel fet que l’actualitat -en aquest àmbit- esdevé un factor clau.
L’any 2025 ha arribat als 200 números fet que ha ben merescut l’organització de l’exposició “Capçalera: crònica d’una exposició”, un número especial i un acte carregat d’emoció i iniciatives obertes al debat i reflexió, que posa de relleu l’evolució de la revista en paral·lel amb els fets que han marcat la història de Catalunya i també tots els col·laboradors que l’han fet possible amb els seus dibuixos, fotografies, articles, mestratge, etc. L’exposició comença amb una cronologia i està estructurada en 4 àmbits que destaquen fites i aniversaris de la revista com a document al servei de la professió, els noms de referents del periodisme i artistes gràfics que hi han col·laborat, el disseny de la revista i un panell d’anècdotes molt curiós i interessant que li dona un toc vivencial.
Entre els periodistes que han format part dels òrgans col·legiats del Col·legi i que hi han escrit hi ha periodistes tant coneguts com poden ser Josep Maria Huertas i Manuel Vázquez Montalbán, entre molts d’altres. La presència i referència a professionals de totes les èpoques és molt simptomàtic: un exemple de rigor, dedicació i aprenentatge. No oblidem, en aquest sentit, l’Arxiu de Periodistes, projecte que el Col·legi duu a terme com a secció de l’Arxiu Nacional de Catalunya des d’un punt de vista patrimonial i de memòria del periodisme i que explica Carme Escales en un article del número corresponent a l’octubre del 2014. Els seus fons i arxius es complementen amb la documentació conservada també en d’altres institucions, ja que molts d’ells han estat també escriptors. Pel que fa als artistes gràfics i fotògrafs que hi han treballat,han exercit la professió amb el seu rigor documental i humorisme per explicar situacions sovint molt controvertides o transcendents i que tenen veu en el blog: https://periodistesgrafics.wordpress.com/
Aquest recurs juntament amb la revista formen part d’una sèrie de recursos que el Col·legi de Periodistes de Catalunya posa a disposició dels professionals i de la ciutadania juntament i a través del seu centre de documentació que porta el nom de “Montserrat Roig” amb una galeria d’informació rellevant: https://www.periodistes.cat/serveis/centre-de-documentacio-montserrat-roig
Quan abandoni la seu central, a Barcelona, l’exposició continuarà disponible ja que el seu format està pensat per a la itinerància per les diverses demarcacions del Col·legi de Periodistes, començant per Girona.
