Anna Nicolau – Grup de Treball Publicacions en sèrie

La revista «Laye»: quatre anys de revolució

“Laye” va ser una publicació periòdica cultural i literària que es va editar a Barcelona entre els anys 1950 i 1954, any en què va sortir el seu darrer número, el 24.

En un inici va sorgir com a butlletí de l’Associació del Col·legi de Llicenciats i Doctors, sota el patrocini de la Delegació Provincial d’Educació de Barcelona. Ben aviat es va convertir en una revista crítica que es va convertir en un mitjà de comunicació, especialitzat però alhora divulgatiu, amb llargs assajos sobre pintura, literatura i filosofia.

Tal i com indica Laureano Bonet (1): “aquesta mena d’edicions, solen ser particularment indicatives de la situació històrica, social i cultural en què sorgeixen”. Aquesta obra és un estudi i antologia d’articles i bibliografia que demostra la seva repercussió que posa l’enfoc sobretot en el vessant literari de la revista i en valors com l’intel·lectualitat, l’europeisme i el compromís dels autors en la seva època.

Què té d’especial? Ja des dels seus orígens va destacar i és considerada el punt de partida del grup barceloní de la generació dels anys cinquanta. Ben aviat es convertirà en la plataforma literària en què escriuran joves universitaris que més tard es van convertir en grans figures de la cultura i literatura espanyola i catalana com foren Josep Maria Castellet, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral o Gabriel Ferrater. Molts d’ells es van conèixer a l’Institut Balmes i van participar ben aviat en les revistes universitàries del SEU. L’objectiu de rerafons d’aquest nou mitjà de comunicació era donar veu a les causes i reivindicacions tan polítiques, com socials o culturals. Cal tenir en compte, com a context, que, el 1938, el règim franquista va dictar la llei de reforma l’ensenyament mitjà que va estar regit pels ordes religiosos i va néixer contra la seva clericalització i privatització. “Laye” va representar una finestra en la clandestinitat i per això la seva reorientació cultural, que es produeix a partir del número 11 quan la plantilla de redactors passa a ser més estable. Tot i comptar amb cert partidaris, no va estar exempta de vigilància pel sector catòlic, motiu pel qual molts articles es publicaven sota l’anonimat. Finalment, no va poder fer front a les pressions i assetjament fins el 1954 es va dissoldre en el moment en què havia de ser declarada com a “no oficial” i passar per la censura. La darrera portada és prou explícita:

Sumari del núm. 23 Coberta del darrer núm. de la revista

Aquesta tardor, al Palau Robert, es pot visitar una exposició titulada “Josep M. Castellet, personatge en grup” (2), comissariada per Teresa Muñoz Lloret. La mostra posa en valor la tasca editorial i d’activista que va dur a terme juntament amb el seu cercle intel·lectual d’amistats i col·laboradors, de diverses tendències ideològiques però amb l’amor per la cultura i la literatura en comú, com a aliada per a bastir ponts. En la biografia que li fa en l’obra publicada per Edicions 62 i que porta com a títol el de l’exposició posa també en relleu el seu paper com a jurat i organitzadors dels primers premis literaris i un exponent clau en el panorama literari i editorial (3).

En una de les vitrines de la mostra, hi ha exposats 4 números -un de cada any– i el propi Josep M. Castellet s’hi va referir en el llibre que li dedicà Breu història de la revista ‘Laye’ (4). El boom literari de la literatura hispanoamericana d’aquest període va tenir com a protagonista artífex a Castellet que va desenvolupar la seva tasca com a assessor i editor literari de Seix Barral. També va exercir com a teòric i crític capaç de connectar les veus pròpies amb els corrers internacionals. La seva participació en congressos europeus i l’organització de la Fira de Frankfurt de 1960 va servir per a projectar-los. El 2026 es commemora l’#AnyCatellet (1926-2014), amb motiu de la celebració dels cent anys del seu naixement, i els seixanta anys d’aquest fenomen.

Vitrina de l’exposició al Palau Robert (13 d’octubre 2026 a 24 de gener 2027)

Podeu consultar els números digitalitzats de la publicació a través del Dipòsit Digital de Documents de la UAB (DDD) o a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) a la Biblioteca de Catalunya.

Bibliografia:

Bonet, Laureano. La revista ‘Laye’: estudio y antología. Barcelona, Ed. Península, novembre de 1988.
“El retrat acompanyat de Josep Maria Castellet al Palau Robert: homenatge”. Dins: La Vanguardia (13-10-2026). Enllaç: <https://www.lavanguardia.com/encatala/20261013/11658158/retrat-acompanyat-josep-maria-castellet-palau-robert.html >
Muñoz Lloret, Teresa. Josep M. Castellet: retrat de personatge en grup. Barcelona: Edicions 62, 2006 (Biografies i Memòries; 62).
Castellet, Josep M. “Breu història de la revista ‘Laye’”. Dins: L’Avenç, Núm. 6 (octubre 1977), p. 46-47.

*Les fotografies són d’elaboració pròpia i van ser fetes en la nostra visita a l’exposició, el 13 d‘octubre de 2026

Les revistes independentistes i socialistes dels anys 30s

A l’Espai Basset d’Hostafrancs i co-organitzada per la Fundació Reeixida, Barcelona, vam assistir a una conferència que va anar a càrrec de l’historiador i activista Marc Santasusana i que va tractar de revistes d’entitats polítiques. Aquest acte formava part dels actes organitzats al barri de celebració de la Festa Major. El tema és fruit d’una investigació que està portant a terme el conferenciant especialitzat en política i moviments socials i que pròximament quedarà recollit, amb més dades i contingut, en un llibre.

L’explicació de les publicacions periòdiques exposades s’han contextualitzat en la situació política de les associacions que, a nivell català i, sovint local, que feien servir aquestes revistes com a portaveu dels òrgans que les constituïen per a difondre les seves idees i reivindicacions. En tractar-se d’organitzacions sovint en la clandestinitat o com a contra-govern i ser considerades dissidents en relació amb els governs dirigents, presenten unes característiques bastant peculiars en tots els sentits.

Si bé la xerrada va parlar de les revistes en el fil de la narrativa de la realitat dels anys 30, sobretot a Barcelona, i referida a la situació política de Catalunya, ens centrarem en descriure els trets que les caracteritzen i a citar-ne el nom. Factors clarament condicionats i determinats per la naturalesa dels seus òrgans fundacionals:

El nom acostuma a dur implític el nom de l’ens, com a subtítol.
Habitual i freqüent canvi de nom de les agrupacions degut a l’evolució mateixa de les seves característiques: canvis en la seva direcció, la incorporació de gent procedent d’altres ens, fuga de militants d’altres organitzacions i les faccions degudes a canvis en l’ideari, fets que dificulten, sovint, la seva identificació i implica fer una recerca acurada. i contrastada.
En alguns casos, s’empren com a títol noms o expressions de lluita amb valor i simbologia que pot provocar ambigüetats i confusió (com, per exemple, el fet de tractar-se de diferents publicacions amb el mateix nom i diferenciades).
La periodicitat és pràcticament sempre irregular a excepció dels primers números.
Poca continuïtat ja que depenen de fluxos polítics i provocats per la conjuntura i paradigmes de l’actualitat més pròxima.
En alguns casos, funcionen com a octavetes o fulls volanders amb poques pàgines i fulls i estan ciclostilades, ja que s’havien d’imprimir clandestinament fet que en dificulta moltes vegades la seva conservació per la qualitat dels mitjans tècnics de què disposen.
La participació de voluntaris i col·laboradors pot fluctuar pel fet de ser detinguts o empresonats.
El fet de circular en cercles tancats i formar part de fons personals, no sempre arriben a les biblioteques o arxius públics.
Normalment, consten de pocs números ja que són publicacions perseguides i censurades fins al punt de ser segrestades i un objectiu clar de persecució.
És freqüent que continguin seccions amb vinyetes o textos humorístics (humorisme gràfic).

Marc Santasusana va destacar algunes de les descobertes que va fer en l’estudi de les publicacions i la recerca per tal de poder comptar amb exemplars de totes elles per a l’exposició que hi ha en el local, procedents de particulars i moltes de les quals podreu també consultar i trobar en biblioteques públiques i privades.

Les revistes referenciades porten per títol: El Carril, L’Insurgent i Dalla, entre d’altres. De l’acte se’n va fer ressò l’emissora de ràdio Ona Sants.

Anna Nicolau

Font d’algunes de les imatges: https://www.instagram.com/espai_basset/

La revista Capçalera del periodisme català i els seus 200 números

La revista “Capçalera” és un revista periodística pionera i clau al nostre país que té com a objectiu informar de notícies i tendències d’arreu i de les seves possibles conseqüències o realitats. Cal recordar que, l’any 2017, el CSUC es va fer ressò de la seva digitalització i inclusió al repositori RACO per posar en obert els números del període 1989-2018: amb motiu d’aquesta fita i de la digitalització del número 175, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va organitzar un acte en què ja va posar de relleu el que significa per la professió periodística catalana i la comunicació. Compleixen així alguns dels criteris necessaris de rigor.

Des del 1989, la seva trajectòria ha marcat tendència i s’ha convertit en el portaveu del grup de periodistes que el conformen i que participen activament en la seva redacció. No és casual i sí simptomàtic el seu nom, un terme que designa el “Títol d’un diari acompanyat o no del nom del director, del fundador, etc., que sol aparèixer a la part superior de la primera plana.” (DIEC). Ja en el seu primer número se’n justifica el nom adduint que “És un mot utilitzat des dels temps de les velles impremtes ‘una capçalera de pàgina’. En català la paraula ‘cap’ és realment capital” i es presenta com una revista que pretén “Per acreditar el prestigi que creiem merèixer, tindrem aquesta revista” [+].

Ha esdevingut el casal de professionals que es dediquen a diferents especialitats i té presència arreu del territori en col·laboració amb grups locals de recerca i a través de representants delegats a les diferents províncies. Son portaveus del col·lectiu i es fa ressò de preocupacions que afecten i impliquen directament els seus professionals com combatre la desinformació, la violència al carrer, la defensa de la professió, els drets i deures, com afrontar riscos en zones de conflicte, promoure valors com la solidaritat i rigor com a punta de llança… Al llarg de la seva trajectòria ha marcat l’evolució dels mitjans de comunicació alhora que s’ha adaptat al canvi digital com ha succeït amb d’altres publicacions periòdiques i, encara més, pel fet que l’actualitat -en aquest àmbit- esdevé un factor clau.

L’any 2025 ha arribat als 200 números fet que ha ben merescut l’organització de l’exposició “Capçalera: crònica d’una exposició”, un número especial i un acte carregat d’emoció i iniciatives obertes al debat i reflexió, que posa de relleu l’evolució de la revista en paral·lel amb els fets que han marcat la història de Catalunya i també tots els col·laboradors que l’han fet possible amb els seus dibuixos, fotografies, articles, mestratge, etc. L’exposició comença amb una cronologia i està estructurada en 4 àmbits que destaquen fites i aniversaris de la revista com a document al servei de la professió, els noms de referents del periodisme i artistes gràfics que hi han col·laborat, el disseny de la revista i un panell d’anècdotes molt curiós i interessant que li dona un toc vivencial.

Entre els periodistes que han format part dels òrgans col·legiats del Col·legi i que hi han escrit hi ha periodistes tant coneguts com poden ser Josep Maria Huertas i Manuel Vázquez Montalbán, entre molts d’altres. La presència i referència a professionals de totes les èpoques és molt simptomàtic: un exemple de rigor, dedicació i aprenentatge. No oblidem, en aquest sentit, l’Arxiu de Periodistes, projecte que el Col·legi duu a terme com a secció de l’Arxiu Nacional de Catalunya des d’un punt de vista patrimonial i de memòria del periodisme i que explica Carme Escales en un article del número corresponent a l’octubre del 2014. Els seus fons i arxius es complementen amb la documentació conservada també en d’altres institucions, ja que molts d’ells han estat també escriptors. Pel que fa als artistes gràfics i fotògrafs que hi han treballat, han exercit la professió amb el seu rigor documental i humorisme per explicar situacions sovint molt controvertides o transcendents i que tenen veu en el blog: https://periodistesgrafics.wordpress.com/

Aquest recurs juntament amb la revista formen part d’una sèrie de recursos que el Col·legi de Periodistes de Catalunya posa a disposició dels professionals i de la ciutadania juntament i a través del seu centre de documentació que porta el nom de “Montserrat Roig” amb una galeria d’informació rellevant: https://www.periodistes.cat/serveis/centre-de-documentacio-montserrat-roig

Actualment, podeu consultar “Capçalera” directament al portal RACO i des del web del Col·legi: https://www.raco.cat/index.php/Capcalera/issue/archive.

Quan abandoni la seu central, a Barcelona, l’exposició continuarà disponible ja que el seu format està pensat per a la itinerància per les diverses demarcacions del Col·legi de Periodistes, començant per Girona.

Llarga vida a «Capçalera»!

Anna Nicolau

Arxiu Canprosa: un clàssic és un clàssic (teatre català a l’abast)

Què és l'»Arxiu Canprosa«? En principi, podria ser una entitat que a manera de biblioteca compta amb un fons literari molt ric. En segon lloc, podria ser una revista de recomanacions literàries…

Es tracta d’un projecte molt recent i en procés que neix el 2024 amb l’objectiu de reeditar tot el patrimoni dramatúrgic escrit en llengua catalana. Així doncs, l’Associació Cultural Edicions de Forclòs és la responsable d’aquest portal que tot i ser una editorial, va molt més enllà. Publiquen dos llibres al mes i els envien per correu electrònic als subscriptors, de manera, per tant, sostenible, pràctica i una manera de difondre la cultura directa, plataforma alternativa amb un objectiu i freqüència molt concret per a grans lectors, i com a incentiu i palanca per tal que el públic jove conegui els clàssics catalans ja oblidats o reinterpretar-los, alhora que una plataforma per a nous autors o escriptors novells sempre que posin com a centre el patrimoni. I la seva vocació de la iniciativa pren forma, de moment, de tres col·leccions: la Biblioteca de Patrimoni (textos que formen part del llegat dramatúrgic català), la Biblioteca de Pensament (no-ficció –assaig, crítica, i teoria–) i la Biblioteca de Creació (ficció contemporània).

És doncs una nova revista literària per ara digital amb periodicitat setmanal, de subscripció econòmica molt econòmica, que presentem avui #diadelteatre com a iniciativa innovadora i actual de difusió en aquest gènere que cobreix un públic cada vegada més plural, al meu entendre. Conèixer-la ha representat per mi una descoberta: una finestra lectora i una font per a la representació teatral avui en dia i només el primer pas d’una sèrie d’actuacions vinculades a potenciar el teatre, en majúscula.

Llegir o no llegir teatre, aquesta és la qüestió. En aquest pòdcast de 3cat del programa «Entre caixes» podreu descobrir per què es porta aquest nom, i pots continuar rebent la informació i les novetats a través del butlletí per subscripció. Aquí teniu el seu repertori: https://canprosa.cat/

Anna Nicolau