La revista “Capçalera” és un revista periodística pionera i clau al nostre país que té com a objectiu informar de notícies i tendències d’arreu i de les seves possibles conseqüències o realitats. Cal recordar que, l’any 2017, el CSUC es va fer ressò de la seva digitalització i inclusió al repositori RACO per posar en obert els números del període 1989-2018: amb motiu d’aquesta fita i de la digitalització del número 175, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va organitzar un acte en què ja va posar de relleu el que significa per la professió periodística catalana i la comunicació. Compleixen així alguns dels criteris necessaris de rigor.
Des del 1989, la seva trajectòria ha marcat tendència i s’ha convertit en el portaveu del grup de periodistes que el conformen i que participen activament en la seva redacció. No és casual i sí simptomàtic el seu nom, un terme que designa el “Títol d’un diari acompanyat o no del nom del director, del fundador, etc., que sol aparèixer a la part superior de la primera plana.” (DIEC). Ja en el seu primer número se’n justifica el nom adduint que “És un mot utilitzat des dels temps de les velles impremtes ‘una capçalera de pàgina’. En català la paraula ‘cap’ és realment capital” i es presenta com una revista que pretén “Per acreditar el prestigi que creiem merèixer, tindrem aquesta revista” [+].
Ha esdevingut el casal de professionals que es dediquen a diferents especialitats i té presència arreu del territori en col·laboració amb grups locals de recerca i a través de representants delegats a les diferents províncies. Son portaveus del col·lectiu i es fa ressò de preocupacions que afecten i impliquen directament els seus professionals com combatre la desinformació, la violència al carrer, la defensa de la professió, els drets i deures, com afrontar riscos en zones de conflicte, promoure valors com la solidaritat i rigor com a punta de llança… Al llarg de la seva trajectòria ha marcat l’evolució dels mitjans de comunicació alhora que s’ha adaptat al canvi digital com ha succeït amb d’altres publicacions periòdiques i, encara més, pel fet que l’actualitat -en aquest àmbit- esdevé un factor clau.
L’any 2025 ha arribat als 200 números fet que ha ben merescut l’organització de l’exposició “Capçalera: crònica d’una exposició”, un número especial i un acte carregat d’emoció i iniciatives obertes al debat i reflexió, que posa de relleu l’evolució de la revista en paral·lel amb els fets que han marcat la història de Catalunya i també tots els col·laboradors que l’han fet possible amb els seus dibuixos, fotografies, articles, mestratge, etc. L’exposició comença amb una cronologia i està estructurada en 4 àmbits que destaquen fites i aniversaris de la revista com a document al servei de la professió, els noms de referents del periodisme i artistes gràfics que hi han col·laborat, el disseny de la revista i un panell d’anècdotes molt curiós i interessant que li dona un toc vivencial.
Entre els periodistes que han format part dels òrgans col·legiats del Col·legi i que hi han escrit hi ha periodistes tant coneguts com poden ser Josep Maria Huertas i Manuel Vázquez Montalbán, entre molts d’altres. La presència i referència a professionals de totes les èpoques és molt simptomàtic: un exemple de rigor, dedicació i aprenentatge. No oblidem, en aquest sentit, l’Arxiu de Periodistes, projecte que el Col·legi duu a terme com a secció de l’Arxiu Nacional de Catalunya des d’un punt de vista patrimonial i de memòria del periodisme i que explica Carme Escales en un article del número corresponent a l’octubre del 2014. Els seus fons i arxius es complementen amb la documentació conservada també en d’altres institucions, ja que molts d’ells han estat també escriptors. Pel que fa als artistes gràfics i fotògrafs que hi han treballat,han exercit la professió amb el seu rigor documental i humorisme per explicar situacions sovint molt controvertides o transcendents i que tenen veu en el blog: https://periodistesgrafics.wordpress.com/
Aquest recurs juntament amb la revista formen part d’una sèrie de recursos que el Col·legi de Periodistes de Catalunya posa a disposició dels professionals i de la ciutadania juntament i a través del seu centre de documentació que porta el nom de “Montserrat Roig” amb una galeria d’informació rellevant: https://www.periodistes.cat/serveis/centre-de-documentacio-montserrat-roig
Quan abandoni la seu central, a Barcelona, l’exposició continuarà disponible ja que el seu format està pensat per a la itinerància per les diverses demarcacions del Col·legi de Periodistes, començant per Girona.
Tal com podeu deduir pel seu títol, l’exposició s’ha fet per celebrar els 100 anys de la Revista de Catalunya. Ha estat comissariada per Pilar García Sedas i Júlia Martínez i és una col·laboració entre la Biblioteca i la Fundació Revista de Catalunya. Es va inaugurar l’11 d’abril i es podrà visitar fins al 27 de juny.
L’exposició fa un recorregut per les etapes de la revista, des del seu naixement fins a l’actualitat. De cada etapa se’n destaquen els directors, els col·laboradors més rellevants, els canvis en els continguts i en la presentació, i com les vicissituds de la història i la política del país van impactar en la trajectòria de la revista.
Així, assistim a la fundació de la revista en plena dictadura de Primo de Rivera, gràcies a l’impuls d’Antoni Rovira i Virgili, que en fou el primer director (1924-1929). Seguim fins a la Segona República, durant la qual la revista es reconfigura -els temes d’actualitat hi guanyen pes- i el seu disseny guanya modernitat, sota directors il·lustres com Ferran Soldevila (1930-1931) i J.V. Foix (1934). Després d’una aturada entre 1934 i 1938 que té el seu origen en els Fets d’Octubre, arribem a la guerra civil. El redactor en cap Armand Obiols (Joan Prat i Esteve) va aconseguir que la revista seguís sortint durant 1938.
Perduda la guerra, comença l’exili. La revista anirà publicant nous números, primer des de París (1939-1940), després des de Mèxic (1943) i des de París una altra vegada (1947), sota l’empara de la Fundació Ramon Llull. Dos números més, a Sao Paulo (1956) i Mèxic (1967). I, després, uns anys sense publicar-se, representats per una vitrina buida i el vers de Raimon “Jo vinc d’un silenci…”.
Més tard, la represa. Max Cahner engega la nova etapa de la revista, el 1986, amb la intenció, entre altre coses, de projectar la cultura catalana dins de l’àmbit internacional. Aquesta etapa arriba fins a l’actualitat, sota diversos directors i directores, i amb canvis: a partir de 2011 la revista esdevé trimestral, es publiquen números extraordinaris i, des de 2017, una col·lecció de monografies completa l’oferta de la revista.
La trajectòria de la revista s’il·lustra a les vitrines amb números, llibres, cartes i una variadíssima mostra de documents manuscrits i mecanoscrits, a més d’objectes significatius, com la Creu de Sant Jordi (atorgada el 2016) o la il·lustració original dels tres dofins que Josep Obiols va dissenyar als anys 30 per a la portada de la revista.
Us animem a visitar l’exposició i la seva pàgina web. També, si ho desitgeu, podeu adquirir el catàleg que s’ha elaborat per a l’ocasió.
En voleu saber més?
El setembre de l’any passat vam entrevistar Lluïsa Julià, que fou directora de la revista de 2022 a febrer de 2025.
Les fotografies són d’elaboració pròpia i van ser fetes en la nostra visita a l’exposició, el 10 de maig de 2025
Fenici, revista editada a Reus entre el 1985 i el 1993, va oferir un panorama molt ampli i divers de l’activitat artística i literària de Reus i de la seva àrea d’influència, a més d’obrir les pàgines a activitats d’àmbit estatal i internacional susceptibles de ser-hi incloses. Hi van col·laborar nombrosos artistes visuals, músics i escriptors, tot reflectint —i no només— el moment estètic i creatiu dels anys vuitanta a Catalunya.
De Fenici es van editar deu números, del 0 al 8 en format paper DIN A3 i el 9 en format vídeo. Del 0 es van editar 250 exemplars; de l’1 al 8, 2.000; i del 9, 1.000. Publicada en llengua catalana, en alguns números s’incloïen separates amb les traduccions dels textos a l’espanyol i a l’anglès.
Els mètodes d’impressió en format paper abasten la serigrafia, la fotocòpia, la rotativa de premsa i l’òfset. Alguns números tenen un marcat caràcter objectual, ja que inclouen manipulats manuals, cassets d’àudio o discos de vinil.
Tots els números es van presentar a Reus i a altres ciutats amb un seguit d’actes (concerts, performances, recitals…), adients al contingut de cada revista.
Fenici suposà la constitució de Comissariat, associació en actiu des del 1987.
Francesc Vidal Vives
Des de l’acabament dels anys setanta fins a l’actualitat, ha desenvolupat una actitud artística d’agitació mitjançant l’edició gràfica de publicacions, revistes, propostes d’art postal, exposicions i programacions culturals de caràcter experimental, plantejades com a alternatives a la cultura oficial o al dirigisme cultural, des d’un centre local i perifèric com és la ciutat de Reus i la comarca del Priorat.
Alguns dels seus treballs personals són: Un corrent d’aire fresc (1981), Visura plàstica (1984), FPDM. Fills Putatius de Miró (1993-1994), Diner públic (dins Art Públic Calaf ’99) i L’alçament d’una partida (2000, conjunt escultòric sobre el Grup Modernista de Reus).
Ha estat coordinador i dissenyador d’una cinquantena de publicacions; i artífex de les plataformes: SIEP (Reus, 1981-1984), Fenici (Reus, 1985-1993), Talp Club (Reus, 1996-2003), Grau Zero (Lleida, 2000), Priorat Centre d’Art (comarca del Priorat, 2006-2013) i Addend (la Morera de Montsant, 2016-2024).
També és autor dels llibres Blocs, parets columnes i banderes (1983), amb textos de Pere Anguera; Laxant depressiu (1984), amb textos d’Antoni Mateu; Kohai (1985), amb text de Rosa Pagès; Camell de doble gepa (1989), amb textos de Joan Cavallé; Doble bivalve (2000), amb Lluís Juncosa i Steva Terrades; màximes maximalistes (2006), amb textos de Pau Riba; Tenir lloc(s) + Cultura de barri (2023), amb Montserrat Cortadellas; Performance (2023), i Rabbit Punch (2024).
Montserrat Cortadellas
Artista visual i educadora. Alguns projectes dins del camp de les arts: Subtils Conceptes Gelats (1989), L’Hàbitat Habitat (1991), Vincles de Comunitat (1992), La Re-Ubicació del Perpetu Retorn(1995), Hi Ha Roses (1996), Mem(2000), Fatum (2001), Tenir Lloc[s] (2015, amb Francesc Vidal), Esculpir Ceps (2007-2022), Tancats al Montsant (2022, http://addend.comissariat.cat/?page_id=5233).
Dins del camp de la pedagogia de les arts visuals, du a terme dues línies de treball. En l’ensenyament reglat, és assessora de mestres i educadora. En l’àmbit artístic, des de l’any 1999 realitza el cicle Estratègies de Coneixement, un projecte artisticopedagògic desenvolupat amb diversos col·lectius, majoritàriament aliens a l’art contemporani: “Tan a Prop, Tan Lluny”, Imatges d’un Recorregut (publicat a [a] prop, 2002, http://www.scribd.com/doc/13292243/aprop), Provocar la Mirada (2002), Emissors d’Identitat (publicació, 2004, http://www.scribd.com/doc/13292010/emissorsdidentitat), Entre Vies (2013, https://estrategiesdeconeixement.wordpress.com).
Francesc Vidal i Montserrat Cortadellas, editors de Fenici
Quins han estat els vostres projectes editorials?
Bàsicament el projecte d’art postal col·lectiu Sàpigues i Entenguis produccions (SIEP) (1981-1984); els deu números de la revista Fenici (1985-1993); els monogràfics editats per Talp Club (1994-2004): Artista/Públic, Em Preocupa el Dirigisme Cultural que Exerceixen els Governs, Del Jardí de Maria (textos de creadors de la Catalunya del Nord), Talp Club 96 (resum de les activitats de 1996, amb textos escrits pel públic assistent), Vigència de la Metàfora, Dijous.Remesa / Divendres.Comanda (d’Enric Casassas i Francesc Vidal), Perifèria (versió paper), Perifèria (versió CD-ROM), In situ – Audiopoètiques 2, Ensenyament i Cultura Visual (coordinat per Montserrat Cortadellas),Trienni (CD amb temes de tots els artistes sonors que van participar en la programació de Talp Club en el període 1996-1999), Ideologia, àdhuc, Ideologia_2 i PHN (Plan Hidrológico Nacional); els tres números de la revista Esquerp (2000-2003); els tres números de la revista Qui a qui. Qui aquí? (2007-2008), editats per Priorat Centre d’Art; el llibre Arte, cultura e impostura (2008) de Domingo Mestre, editat per Priorat Centre d’Art; el catàleg resum del projecte Priorat Centre d’Art PCD’A 2006>2013 (2016); el monogràfic Tancats al Montsant (2022), projecte de Montserrat Cortadellas per a Addend i amb una trentena de participants; i els diversos reculls que estem publicant darrerament: Addend 2016-2021 (2022); Xarxes, residències, ecosistemes, diàleg, món rural, art, terra, sostenibilitat, disseny, alimentació, ciència, recerca… i vi! (2022), de Joan Asens i Martí Guixé; Fenici 1985-1993 (2023); Monogràfics 1994-2003 (2023); Esquerp i Qui a qui. Quí aquí? (2023); CDR Joan Rebull 2017-2020 (2023); Txec i Grau Zero1997-1998 i 2000 (2023), i els 4 plecs resum de Talp Club (2023). En aquest moment estem preparant una sèrie de 15 publicacions, que resumeixen, mitjançant articles de premsa, imatges i textos, les activitats realitzades en el període que va del 1975 al 2005.
Què és el que us va moure a encetar el repte?
Com he comentat vam dedicar tres anys (1981-1984) a un projecte d’art postal: SIEP. Tot i els bons resultats pel que fa a la difusió (amb milers de trameses enviades, i també rebudes), a la bona recepció de les propostes i a l’aprenentatge que vam adquirir, va arribar un moment que ens resultava molt limitat i vam creure convenient fer el pas cap a un format que ens permetés tractar més informació i difondre-la, i això requeria un canvi de concepte i de formalització. Cal tenir en compte que l’art postal que dúiem a terme (en total van ser més de cinquanta propostes), tot i realitzar milers d’enviaments per correu, era d’uns tiratges d’uns 100 a 300 exemplars cadascun i els receptors també estaven molt escollits, cosa que ens limitava molt el camp d’acció.
La idea inicial era l’autogestió, aconseguir controlar tot el procés creatiu i resoldre el problema de la difusió dels nostres treballs i també d’altres de similars igualment experimentals i, per tant, molt poc comercials.
Aquesta premissa era vàlida per a l’art postal, per a les diverses publicacions i també per a les programacions multidisciplinàries que hem anat engegant, com Talp Club (1996-2003), Priorat Centre d’Art (2006-2013) i Addend (2016-2024).
Cal dir que com a SIEP vam rebre un ajut de la Generalitat que ens va permetre començar a editar diversos llibres d’artista: Blocs, parets, columnes i banderes (1983), amb gravats de Francesc Vidal, textos de Pere Anguera i pròleg de Marcel Pey; Tenebrae (1983), de Marcel Pey; Tara (1984), de Montserrat Cortadellas i amb pròleg de Quim Monzó; Laxant depressiu (1984), amb glossa d’Antoni Mateu, nomogrames de Francesc Vidal i pròleg de Vagina Dentata Organ; Kohai (1985), amb text de Rosa Pagès i originals de Francesc Vidal, i XIV iguanes (1986), amb fotografies de Carles Fargas, textos de Pere Anguera i pròleg d’Otto Mèlich.
cobertes del primer i del darrer Fenici
Els diversos projectes més plurals i col·laboratius autogestionats que vam dur a terme durant les dècades de 1980 al 2000 sempre els vam entendre com una línia paral·lela al treball que fèiem com a artistes, bàsicament centrats en disciplines com el gravat, la pintura, l’escultura o la instal·lació…, que desenvolupava individualment cadascun dels participants. Les propostes col·lectives les dúiem a terme com una mena de reforç i suport a aquest treball que consideràvem “principal”.
En cert moment, especialment amb la posada en valor del treball en context, dit “art d’interès públic” a finals dels anys noranta, ens vam adonar que la veritable innovació la dúiem a terme en aquesta línia “paral·lela” col·lectiva, molt més implicada amb el teixit social i el territori, i amb temàtiques i problemàtiques molt actuals i molt properes, davant d’uns formats i unes actituds molt més convencionals i previsibles, bàsicament adreçades a potencials mostres en galeries comercials o sales d’exposicions d’entitats una mica rovellades.
Per què Fenici?
Pel que fa al nom, la idea era no caure en “modernitats” transitòries que poguessin quedar obsoletes o ridícules en poc temps. M’agradava molt el nom del grup de música del director de cinema Jim Jarmusch, The Del-Byzanteens; aquest concepte, aquesta referència a altres èpoques i cultures, més atemporal, en va ser el referent i la idea a aplicar.
Quines seccions tenia la revista i per què.
La revista va començar essent una amalgama de disciplines, amb articles de música, art, literatura, dansa, etc., però sempre molt marginals. A partir del número 8 de Fenici, anomenat Audiopoètiques i dedicat a la poesia expressada en directe en diversos formats, encetem una línia de publicacions monogràfiques que editem sota diversos noms, tots diferents i que fan referència a la temàtica tractada en cada número; amb l’interval del número 9 de Fenici, en format vídeo de 45 minuts de durada, en el qual prescindim del paper.
La conclusió que n’havíem extret és que una publicació que, per qüestions pressupostàries, no obeeix a una periodicitat constant és millor adreçar-la a un públic més específic, i d’aquí el tractament d’un tema concret en cada número. Aquest plantejament permet tractar més a fons una temàtica i adreçar la publicació a un públic més específic, que realment hi estigui interessat.
Una de les característiques que m’agrada ressaltar d’aquestes publicacions monogràfiques és que s’obria la participació a qualsevol persona interessada que hi volgués aportar el seu punt de vista mitjançant textos o imatges, i tot el material rebut s’incloïa en l’edició. Aquesta és una característica hereva de l’art postal, que no posa cap filtre a temàtiques ni participants.
Com s’escollien els temes i les col·laboracions.
Pel que fa a Fenici, buscàvem perfils afins que poguessin aportar informació interessant sobre els nostres temes d’interès. Per exemple, al Víctor Nubla li vaig trucar a partir d’un contacte trobat en un dels seus enregistraments discogràfics. En aquell moment la difusió de les dades personals no estava tan protegida ni fiscalitzada com ara, i tots estàvem molt interessats a fer-ne difusió per captar possibles interessats en el nostre treball i també per poder contactar amb altres creadors i agents culturals afins. Molts dels participants també havien utilitzat l’art postal per expandir les seves propostes, com més tard vam saber. Alguns dels articles els proposaven els propis col·laboradors, per exemple el Carles Hac Mor va escriure un article molt elogiós en un diari parlant de Fenici, però incidint en la necessitat que li dediquéssim més protagonisme a la poesia, i així ho vam fer en el següent número. També era interessant la barreja generacional; comptàvem amb textos d’escriptors com el Xavier Amorós, que, tot i tenir l’edat dels nostres pares, era el més entusiasta de la publicació.
Quin perfil lector tenia Fenici?
Suposo que els “progres” de l’època. Tampoc no vam fer estudis de mercat. Amb el temps ens han arribat comentaris de joves que la tenien com a referent, però en aquell moment ja fèiem prou a resoldre les dificultats que implicava editar una publicació d’aquelles característiques. La nostra estructura, pel que fa a personal implicat “fix” en la realització de la publicació, era mínima, de tres persones; és a dir, la de qualsevol fanzine de l’època. Naltros venim de la filosofia punk: “fes-ho tu mateix” (Do It Yourself); no cal que en sàpigues, en tot cas ja n’aprendràs, i la vam aplicar a fons en tot moment. El que no podem garantir és que n’haguem après amb el temps.
Quina missatge o intenció tenien els materials d’acompanyament?
El format de publicació més objectual era una de les característiques diferencials de Fenici, hi havia força detalls manipulats o afegits. En un dels números s’incloïa un disc de llarga durada amb diversos temes de música experimental; en un altre el disc LP Delirio de dioses, de Víctor Nubla i Anton Ignorant, gravat en una sola cara amb una imatge serigrafiada en l’altra; un altre incloïa una casset; etc. És evident que escriure sobre música no és el mateix que escoltar-la i amb aquest format ho fèiem possible, segurament seguint la premissa de Frank Zappa: “Parlar de música és com ballar d’arquitectura”.
Quins canals de distribució i difusió fèieu servir.
Al començament ho vam intentar amb distribuïdores convencionals, però cap no ens va voler agafar. La distribuíem naltros mateixos, la portàvem a llocs que hi poguessin estar interessats, com galeries o fires d’art, o els mateixos establiments que ens posaven publicitat; i també amb presentacions en espais culturals i comercials. En cert moment, per recomanació de Carles Hac Mor, la va vendre el llibreter Pep Fernández, que disposava d’una botiga a l’espai Metrònom. Més tard la va agafar l’editorial i distribuïdora Herman Blume, però va fer fallida poc després —però no pas per culpa nostra.
I el finançament?
Al principi ho vam intentar amb la publicitat, però porta molta feina per a molts pocs resultats. A més, cal tenir en compte que les pàgines de publicitat també s’han d’imprimir, vull dir que generen unes despeses importants d’edició. També recuperàvem part de la inversió amb l’import de les vendes i aconseguint petites subvencions de diverses institucions.
Quina importància tenien els mètodes d’impressió?
Normalment estaven lligats a la predisposició pressupostària. Vam començar amb fotocòpia i serigrafia (teníem un amic que s’hi dedicava), després amb rotativa de premsa, òfset i vídeo. Però la conclusió és que tenir pocs recursos no pot espatllar cap iniciativa interessant que es vulgui dur a terme.
Quin vincle tenia Fenici amb el Centre de Lectura de Reus?
Doncs en principi cap, tan sols que vam utilitzar les seves instal·lacions per dur a terme alguna de les presentacions de la publicació, com la del número 8, dedicat a l’audiopoesia, per a la qual vam utilitzar el teatre Bartrina amb un recital de la majoria de poetes que sortien al monogràfic.
Què era el millor de la vostra feina.
Crec que la possibilitat de relacionar-nos amb persones i col·lectius de caire artístic i cultural de diverses disciplines, tot establint una relació lògica en la qual naltros com a editors també hi aportàvem alguna cosa positiva. En aquest aspecte els vincles que es van generar van ser molt útils en aquell moment i la majoria de relacions s’han mantingut vigents. Gent molt interessant i molt diversa i, en molts casos, provinents d’entorns socials i àmbits i nivells culturals molt allunyats dels nostres i dels qual vam aprendre molt. Un gran calaix de sastre creatiu i humà, i sempre amb un gran respecte.
Parlem ara del present
Ha tingut lloc una exposició de la revista a la galeria d’art Juan Naranjo. Com va anar i com va sorgir la idea?
L’exposició FENICI [1985-1993] + … va vindre donada per l’interès del Juan Naranjo pel nostre treball editorial i artístic, i en aquest cas específic pel de la dècada 1980-1990. Cal tenir present que aquest establiment es defineix com a Galería de Arte & Documentos, i que el nostre treball hi encaixa especialment bé.
Fons Fenici exposat a Galeria Juan Naranjo (Barcelona)
La nostra relació amb les galeries d’art sempre ha estat molt distant perquè des del primer moment vam encaixar molt millor en els espais de caire cultural que en els establiments comercials. Per aquest motiu ens ha sorprès satisfactòriament aquest interès recent.
Quines revistes llegiu i ens recomanaríeu, i per què?
Hores d’ara molt poques, tot i que per a mi, durant molts anys, han estat la principal font d’informació.
Com veieu el futur les publicacions periòdiques en paper i en digital?
Doncs en principi malament, tot i que el format paper és dels més fiables pel que fa a durabilitat. Només cal dir que de la majoria de números de Fenici es va fer un tiratge de 2.000 exemplars, i de les darreres edicions n’hem fet 400, 100 i 50 exemplars, i ens en sobren. Crec que amb aquesta data contesto la pregunta.
La gent més jove s’ha acostumat al format digital i la seva immediatesa i cada vegada rebutgen més el format objectual i l’acumulació.
Voleu afegir o recomanar alguna cosa?
Doncs que els lectors s’animin a publicar, en el format i els canals que vulguin, perquè com a eina de coneixement i d’experiència continua essent molt vigent.
Moltes gràcies per atendre’ns i us seguim per les xarxes!
Inaugurada aquest juny passat dins del marc d’Arxius Possibles, es tracta d’un projecte de recerca dirigit per Zahia Rahmani, que a través del format digital, aplega publicacions periòdiques crítiques i culturals no europees i editades dins dels moviments revolucionaris de finals del segle XVII i fins a finals de l’any 1989 donant veu a la resistencia crítica dels pobles en resposta al colonialisme.
