Exposicions – Grup de Treball Publicacions en sèrie

La revista «Laye»: quatre anys de revolució

“Laye” va ser una publicació periòdica cultural i literària que es va editar a Barcelona entre els anys 1950 i 1954, any en què va sortir el seu darrer número, el 24.

En un inici va sorgir com a butlletí de l’Associació del Col·legi de Llicenciats i Doctors, sota el patrocini de la Delegació Provincial d’Educació de Barcelona. Ben aviat es va convertir en una revista crítica que es va convertir en un mitjà de comunicació, especialitzat però alhora divulgatiu, amb llargs assajos sobre pintura, literatura i filosofia.

Tal i com indica Laureano Bonet (1): “aquesta mena d’edicions, solen ser particularment indicatives de la situació històrica, social i cultural en què sorgeixen”. Aquesta obra és un estudi i antologia d’articles i bibliografia que demostra la seva repercussió que posa l’enfoc sobretot en el vessant literari de la revista i en valors com l’intel·lectualitat, l’europeisme i el compromís dels autors en la seva època.

Què té d’especial? Ja des dels seus orígens va destacar i és considerada el punt de partida del grup barceloní de la generació dels anys cinquanta. Ben aviat es convertirà en la plataforma literària en què escriuran joves universitaris que més tard es van convertir en grans figures de la cultura i literatura espanyola i catalana com foren Josep Maria Castellet, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral o Gabriel Ferrater. Molts d’ells es van conèixer a l’Institut Balmes i van participar ben aviat en les revistes universitàries del SEU. L’objectiu de rerafons d’aquest nou mitjà de comunicació era donar veu a les causes i reivindicacions tan polítiques, com socials o culturals. Cal tenir en compte, com a context, que, el 1938, el règim franquista va dictar la llei de reforma l’ensenyament mitjà que va estar regit pels ordes religiosos i va néixer contra la seva clericalització i privatització. “Laye” va representar una finestra en la clandestinitat i per això la seva reorientació cultural, que es produeix a partir del número 11 quan la plantilla de redactors passa a ser més estable. Tot i comptar amb cert partidaris, no va estar exempta de vigilància pel sector catòlic, motiu pel qual molts articles es publicaven sota l’anonimat. Finalment, no va poder fer front a les pressions i assetjament fins el 1954 es va dissoldre en el moment en què havia de ser declarada com a “no oficial” i passar per la censura. La darrera portada és prou explícita:

Sumari del núm. 23 Coberta del darrer núm. de la revista

Aquesta tardor, al Palau Robert, es pot visitar una exposició titulada “Josep M. Castellet, personatge en grup” (2), comissariada per Teresa Muñoz Lloret. La mostra posa en valor la tasca editorial i d’activista que va dur a terme juntament amb el seu cercle intel·lectual d’amistats i col·laboradors, de diverses tendències ideològiques però amb l’amor per la cultura i la literatura en comú, com a aliada per a bastir ponts. En la biografia que li fa en l’obra publicada per Edicions 62 i que porta com a títol el de l’exposició posa també en relleu el seu paper com a jurat i organitzadors dels primers premis literaris i un exponent clau en el panorama literari i editorial (3).

En una de les vitrines de la mostra, hi ha exposats 4 números -un de cada any– i el propi Josep M. Castellet s’hi va referir en el llibre que li dedicà Breu història de la revista ‘Laye’ (4). El boom literari de la literatura hispanoamericana d’aquest període va tenir com a protagonista artífex a Castellet que va desenvolupar la seva tasca com a assessor i editor literari de Seix Barral. També va exercir com a teòric i crític capaç de connectar les veus pròpies amb els corrers internacionals. La seva participació en congressos europeus i l’organització de la Fira de Frankfurt de 1960 va servir per a projectar-los. El 2026 es commemora l’#AnyCatellet (1926-2014), amb motiu de la celebració dels cent anys del seu naixement, i els seixanta anys d’aquest fenomen.

Vitrina de l’exposició al Palau Robert (13 d’octubre 2026 a 24 de gener 2027)

Podeu consultar els números digitalitzats de la publicació a través del Dipòsit Digital de Documents de la UAB (DDD) o a l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA) a la Biblioteca de Catalunya.

Bibliografia:

Bonet, Laureano. La revista ‘Laye’: estudio y antología. Barcelona, Ed. Península, novembre de 1988.
“El retrat acompanyat de Josep Maria Castellet al Palau Robert: homenatge”. Dins: La Vanguardia (13-10-2026). Enllaç: <https://www.lavanguardia.com/encatala/20261013/11658158/retrat-acompanyat-josep-maria-castellet-palau-robert.html >
Muñoz Lloret, Teresa. Josep M. Castellet: retrat de personatge en grup. Barcelona: Edicions 62, 2006 (Biografies i Memòries; 62).
Castellet, Josep M. “Breu història de la revista ‘Laye’”. Dins: L’Avenç, Núm. 6 (octubre 1977), p. 46-47.

*Les fotografies són d’elaboració pròpia i van ser fetes en la nostra visita a l’exposició, el 13 d‘octubre de 2026

50 anys de l’Avui: el diari que va fer país

Entrar a l’exposició dels 50 anys del diari Avui al Palau Robert ha estat un viatge a un moment en què publicar en català era gairebé un acte de militància. Les primeres portades, austeres però carregades de significat, no només expliquen el naixement d’un mitjà, sinó també la voluntat d’un país de tornar-se a explicar en la seva llengua.

Pocs mesos després de la mort del dictador però amb el franquisme encara ben viu, l’Avui va ser el primer diari en català després de la dictadura franquista. Més enllà de la seva funció informativa, va esdevenir una eina de normalització lingüística i un espai de construcció de relat col·lectiu. Llegir-lo no era només informar-se: era participar, d’alguna manera, en un projecte cultural i polític.

L’exposició recull aquesta dimensió amb un recorregut que combina portades històriques, testimonis audiovisuals i context polític. Moments clau del país, però també la quotidianitat d’una redacció que treballava amb la consciència de fer alguna cosa més que periodisme.

S’estructura en diversos àmbits:

Pòrtic: introdueix la recuperació del català als mitjans;
“Amics, estem promovent un diari en català” explica la mobilització popular i el finançament col·lectiu del projecte
“El naixement” recrea l’ambient de la primera redacció;
“Arts i lletres” destaca el paper del diari en la literatura i la cultura catalanes;
“Un diari dibuixat” repassa l’evolució gràfica i els ninotaires;
“Una capçalera viva” mostra els canvis d’identitat visual i la fusió amb El Punt
“Un diari de notícies” reivindica la seva missió d’informar en català sobre el país i el món.

La mostra té un to commemoratiu, però evita -en bona part- caure en la nostàlgia buida gràcies al pes dels documents. Amb tot, hi ha moments en què el relat esdevé excessivament institucional i es troba a faltar una mirada més crítica: sobre les dificultats econòmiques del projecte, sobre les tensions internes o sobre el seu declivi en l’ecosistema mediàtic contemporani.

La visita convida a fer-se preguntes sobre avui (en minúscula): quin paper tenen els mitjans en català en l’era digital? Què queda d’aquell esperit fundacional? I fins a quin punt el periodisme pot continuar sent una eina de construcció col·lectiva en un context fragmentat?

Potser la resposta no és a les vitrines, sinó en la mirada de qui les observa. Però el que queda clar en sortir del Palau Robert és que l’Avui va ser molt més que un diari: va ser, durant un temps, una manera d’imaginar -i escriure- un país.

Més informació: https://palaurobert.gencat.cat/ca/exposicions/sala3/2026/avui-50.-des-de-1976-noticies-llengua-i-pais/

Testimonis

*Les fotografies són d’elaboració pròpia i van ser fetes en la nostra visita a l’exposició, el 25 d d‘abril de 2026

Les revistes independentistes i socialistes dels anys 30s

A l’Espai Basset d’Hostafrancs i co-organitzada per la Fundació Reeixida, Barcelona, vam assistir a una conferència que va anar a càrrec de l’historiador i activista Marc Santasusana i que va tractar de revistes d’entitats polítiques. Aquest acte formava part dels actes organitzats al barri de celebració de la Festa Major. El tema és fruit d’una investigació que està portant a terme el conferenciant especialitzat en política i moviments socials i que pròximament quedarà recollit, amb més dades i contingut, en un llibre.

L’explicació de les publicacions periòdiques exposades s’han contextualitzat en la situació política de les associacions que, a nivell català i, sovint local, que feien servir aquestes revistes com a portaveu dels òrgans que les constituïen per a difondre les seves idees i reivindicacions. En tractar-se d’organitzacions sovint en la clandestinitat o com a contra-govern i ser considerades dissidents en relació amb els governs dirigents, presenten unes característiques bastant peculiars en tots els sentits.

Si bé la xerrada va parlar de les revistes en el fil de la narrativa de la realitat dels anys 30, sobretot a Barcelona, i referida a la situació política de Catalunya, ens centrarem en descriure els trets que les caracteritzen i a citar-ne el nom. Factors clarament condicionats i determinats per la naturalesa dels seus òrgans fundacionals:

El nom acostuma a dur implític el nom de l’ens, com a subtítol.
Habitual i freqüent canvi de nom de les agrupacions degut a l’evolució mateixa de les seves característiques: canvis en la seva direcció, la incorporació de gent procedent d’altres ens, fuga de militants d’altres organitzacions i les faccions degudes a canvis en l’ideari, fets que dificulten, sovint, la seva identificació i implica fer una recerca acurada. i contrastada.
En alguns casos, s’empren com a títol noms o expressions de lluita amb valor i simbologia que pot provocar ambigüetats i confusió (com, per exemple, el fet de tractar-se de diferents publicacions amb el mateix nom i diferenciades).
La periodicitat és pràcticament sempre irregular a excepció dels primers números.
Poca continuïtat ja que depenen de fluxos polítics i provocats per la conjuntura i paradigmes de l’actualitat més pròxima.
En alguns casos, funcionen com a octavetes o fulls volanders amb poques pàgines i fulls i estan ciclostilades, ja que s’havien d’imprimir clandestinament fet que en dificulta moltes vegades la seva conservació per la qualitat dels mitjans tècnics de què disposen.
La participació de voluntaris i col·laboradors pot fluctuar pel fet de ser detinguts o empresonats.
El fet de circular en cercles tancats i formar part de fons personals, no sempre arriben a les biblioteques o arxius públics.
Normalment, consten de pocs números ja que són publicacions perseguides i censurades fins al punt de ser segrestades i un objectiu clar de persecució.
És freqüent que continguin seccions amb vinyetes o textos humorístics (humorisme gràfic).

Marc Santasusana va destacar algunes de les descobertes que va fer en l’estudi de les publicacions i la recerca per tal de poder comptar amb exemplars de totes elles per a l’exposició que hi ha en el local, procedents de particulars i moltes de les quals podreu també consultar i trobar en biblioteques públiques i privades.

Les revistes referenciades porten per títol: El Carril, L’Insurgent i Dalla, entre d’altres. De l’acte se’n va fer ressò l’emissora de ràdio Ona Sants.

Anna Nicolau

Font d’algunes de les imatges: https://www.instagram.com/espai_basset/

Puig Farran, pioner del fotoperiodisme

Hem visitat l’exposició “Joan Andreu Puig Farran: la dècada convulsa (1929-1939)″, al Kbr de la Fundació Mapfre de Barcelona.

Joan Andreu Puig Farran (Lleida, 1904-Barcelona, 1982) fou un dels fotògrafs catalans més prolífics i actius dels anys 30. Fou reporter gràfic de diversos diaris de l’època com La humanitat, Esplai, El Matí, L’Opinió o La Vanguardia.

El seu fotoperiodisme reflecteix els contrastos i els conflictes d’aquells anys però també imatges quotidianes, escenes esportives i culturals, retrats i instants captats amb gran sensibilitat.

L’exposició, comisariada per Arnau Gonzàlez i Vilalta i Antoni Monné Campañà, ha estat possible gràcies a la recuperació de fons personals dels hereus de l’artista i de còpies originals preservades al fons documental de La Vanguardia, i permet entendre millor el context històric, cultural i social d’aquells moments.

Aquest emocionant testimoni gràfic de gran interès mostra com arribava al públic amb la premsa de l’època. La podeu visitar fins el 31 d’agost.

«Un tresor gràfic que no havia estat prou valorat” (Arnau Gonzàlez i Vilalta)

Les fotografies són d’elaboració pròpia i van ser fetes en la nostra visita a l’exposició, el 10 d‘agost de 2025