50 anys de l’Avui: el diari que va fer país

Entrar a l’exposició dels 50 anys del diari Avui al Palau Robert ha estat un viatge a un moment en què publicar en català era gairebé un acte de militància. Les primeres portades, austeres però carregades de significat, no només expliquen el naixement d’un mitjà, sinó també la voluntat d’un país de tornar-se a explicar en la seva llengua.

Pocs mesos després de la mort del dictador però amb el franquisme encara ben viu, l’Avui va ser el primer diari en català després de la dictadura franquista. Més enllà de la seva funció informativa, va esdevenir una eina de normalització lingüística i un espai de construcció de relat col·lectiu. Llegir-lo no era només informar-se: era participar, d’alguna manera, en un projecte cultural i polític.

L’exposició recull aquesta dimensió amb un recorregut que combina portades històriques, testimonis audiovisuals i context polític. Moments clau del país, però també la quotidianitat d’una redacció que treballava amb la consciència de fer alguna cosa més que periodisme.

S’estructura en diversos àmbits:

  • Pòrtic: introdueix la recuperació del català als mitjans;
  • “Amics, estem promovent un diari en català” explica la mobilització popular i el finançament col·lectiu del projecte
  • “El naixement” recrea l’ambient de la primera redacció;
  • “Arts i lletres” destaca el paper del diari en la literatura i la cultura catalanes;
  • “Un diari dibuixat” repassa l’evolució gràfica i els ninotaires;
  • “Una capçalera viva” mostra els canvis d’identitat visual i la fusió amb El Punt
  • “Un diari de notícies” reivindica la seva missió d’informar en català sobre el país i el món.

La mostra té un to commemoratiu, però evita -en bona part- caure en la nostàlgia buida gràcies al pes dels documents. Amb tot, hi ha moments en què el relat esdevé excessivament institucional i es troba a faltar una mirada més crítica: sobre les dificultats econòmiques del projecte, sobre les tensions internes o sobre el seu declivi en l’ecosistema mediàtic contemporani.

La visita convida a fer-se preguntes sobre avui (en minúscula): quin paper tenen els mitjans en català en l’era digital? Què queda d’aquell esperit fundacional? I fins a quin punt el periodisme pot continuar sent una eina de construcció col·lectiva en un context fragmentat?

Potser la resposta no és a les vitrines, sinó en la mirada de qui les observa. Però el que queda clar en sortir del Palau Robert és que l’Avui va ser molt més que un diari: va ser, durant un temps, una manera d’imaginar -i escriure- un país.

Més informació: https://palaurobert.gencat.cat/ca/exposicions/sala3/2026/avui-50.-des-de-1976-noticies-llengua-i-pais/

Testimonis

*Les fotografies són d’elaboració pròpia i van ser fetes en la nostra visita a l’exposició, el 25 d d‘abril de 2026

Share

Les revistes independentistes i socialistes dels anys 30s

A l’Espai Basset d’Hostafrancs i co-organitzada per la Fundació Reeixida, Barcelona, vam assistir a una conferència que va anar a càrrec de l’historiador i activista Marc Santasusana i que va tractar de revistes d’entitats polítiques. Aquest acte formava part dels actes organitzats al barri de celebració de la Festa Major. El tema és fruit d’una investigació que està portant a terme el conferenciant especialitzat en política i moviments socials i que pròximament quedarà recollit, amb més dades i contingut, en un llibre.

L’explicació de les publicacions periòdiques exposades s’han contextualitzat en la situació política de les associacions que, a nivell català i, sovint local, que feien servir aquestes revistes com a portaveu dels òrgans que les constituïen per a difondre les seves idees i reivindicacions. En tractar-se d’organitzacions sovint en la clandestinitat o com a contra-govern i ser considerades dissidents en relació amb els governs dirigents, presenten unes característiques bastant peculiars en tots els sentits.

Si bé la xerrada va parlar de les revistes en el fil de la narrativa de la realitat dels anys 30, sobretot a Barcelona, i referida a la situació política de Catalunya, ens centrarem en descriure els trets que les caracteritzen i a citar-ne el nom. Factors clarament condicionats i determinats per la naturalesa dels seus òrgans fundacionals:

  • El nom acostuma a dur implític el nom de l’ens, com a subtítol.
  • Habitual i freqüent canvi de nom de les agrupacions degut a l’evolució mateixa de les seves característiques: canvis en la seva direcció, la incorporació de gent procedent d’altres ens, fuga de militants d’altres organitzacions i les faccions degudes a canvis en l’ideari, fets que dificulten, sovint, la seva identificació i implica fer una recerca acurada. i contrastada. 
  • En alguns casos, s’empren com a títol noms o expressions de lluita amb valor i simbologia que pot provocar ambigüetats i confusió (com, per exemple, el fet de tractar-se de diferents publicacions amb el mateix nom i diferenciades).
  • La periodicitat és pràcticament sempre irregular a excepció dels primers números.
  • Poca continuïtat ja que depenen de fluxos polítics i provocats per la conjuntura i paradigmes de l’actualitat més pròxima.
  • En alguns casos, funcionen com a octavetes o fulls volanders amb poques pàgines i fulls i estan ciclostilades, ja que s’havien d’imprimir clandestinament fet que en dificulta moltes vegades la seva conservació per la qualitat dels mitjans tècnics de què disposen.
  • La participació de voluntaris i col·laboradors pot fluctuar pel fet de ser detinguts o empresonats.
  • El fet de circular en cercles tancats i formar part de fons personals, no sempre arriben a les biblioteques o arxius públics.
  • Normalment, consten de pocs números ja que són publicacions perseguides i censurades fins al punt de ser segrestades i un objectiu clar de persecució.
  • És freqüent que continguin seccions amb vinyetes o textos humorístics (humorisme gràfic).

Marc Santasusana va destacar algunes de les descobertes que va fer en l’estudi de les publicacions i la recerca per tal de poder comptar amb exemplars de totes elles per a l’exposició que hi ha en el local, procedents de particulars i moltes de les quals podreu també consultar i trobar en biblioteques públiques i privades. 

Les revistes referenciades porten per títol: El CarrilL’Insurgent Dalla, entre d’altres. De l’acte se’n va fer ressò l’emissora de ràdio Ona Sants.

Anna Nicolau

Font d’algunes de les imatges: https://www.instagram.com/espai_basset/

Share

Puig Farran, pioner del fotoperiodisme


Hem visitat l’exposició “Joan Andreu Puig Farran: la dècada convulsa (1929-1939)″, al Kbr de la Fundació Mapfre de Barcelona.

Joan Andreu Puig Farran (Lleida, 1904-Barcelona, 1982) fou un dels fotògrafs catalans més prolífics i actius dels anys 30. Fou reporter gràfic de diversos diaris de l’època com La humanitat, Esplai, El Matí, L’Opinió o La Vanguardia.

El seu fotoperiodisme reflecteix els contrastos i els conflictes d’aquells anys però també imatges quotidianes, escenes esportives i culturals, retrats i instants captats amb gran sensibilitat.

L’exposició, comisariada per Arnau Gonzàlez i Vilalta i Antoni Monné Campañà, ha estat possible gràcies a la recuperació de fons personals dels hereus de l’artista i de còpies originals preservades al fons documental de La Vanguardia, i permet entendre millor el context històric, cultural i social d’aquells moments.

Aquest emocionant testimoni gràfic de gran interès mostra com arribava al públic amb la premsa de l’època. La podeu visitar fins el 31 d’agost.

Un tresor gràfic que no havia estat prou valorat” (Arnau Gonzàlez i Vilalta)


Les fotografies són d’elaboració pròpia i van ser fetes en la nostra visita a l’exposició, el 10 d‘agost de 2025

Share

Exposició “Entre temps i espais: Revista de Catalunya, 1924-2024”

Hem visitat l’exposició “Entre temps i espais: Revista de Catalunya, 1924-2024″, a la Sala d’Exposicions de la Biblioteca de Catalunya.

Tal com podeu deduir pel seu títol, l’exposició s’ha fet per celebrar els 100 anys de la Revista de Catalunya. Ha estat comissariada per Pilar García Sedas i Júlia Martínez i és una col·laboració entre la Biblioteca i la Fundació Revista de Catalunya. Es va inaugurar l’11 d’abril i es podrà visitar fins al 27 de juny.

L’exposició fa un recorregut per les etapes de la revista, des del seu naixement fins a l’actualitat. De cada etapa se’n destaquen els directors, els col·laboradors més rellevants, els canvis en els continguts i en la presentació, i com les vicissituds de la història i la política del país van impactar en la trajectòria de la revista.

Així, assistim a la fundació de la revista en plena dictadura de Primo de Rivera, gràcies a l’impuls d’Antoni Rovira i Virgili, que en fou el primer director (1924-1929). Seguim fins a la Segona República, durant la qual la revista es reconfigura -els temes d’actualitat hi guanyen pes- i el seu disseny guanya modernitat, sota directors il·lustres com Ferran Soldevila (1930-1931) i J.V. Foix (1934). Després d’una aturada entre 1934 i 1938 que té el seu origen en els Fets d’Octubre, arribem a la guerra civil. El redactor en cap Armand Obiols (Joan Prat i Esteve) va aconseguir que la revista seguís sortint durant 1938.

Perduda la guerra, comença l’exili. La revista anirà publicant nous números, primer des de París (1939-1940), després des de Mèxic (1943) i des de París una altra vegada (1947), sota l’empara de la Fundació Ramon Llull. Dos números més, a Sao Paulo (1956) i Mèxic (1967). I, després, uns anys sense publicar-se, representats per una vitrina buida i el vers de Raimon “Jo vinc d’un silenci…”.

Més tard, la represa. Max Cahner engega la nova etapa de la revista, el 1986, amb la intenció, entre altre coses, de projectar la cultura catalana dins de l’àmbit internacional. Aquesta etapa arriba fins a l’actualitat, sota diversos directors i directores, i amb canvis: a partir de 2011 la revista esdevé trimestral, es publiquen números extraordinaris i, des de 2017, una col·lecció de monografies completa l’oferta de la revista.

La trajectòria de la revista s’il·lustra a les vitrines amb números, llibres, cartes i una variadíssima mostra de documents manuscrits i mecanoscrits, a més d’objectes significatius, com la Creu de Sant Jordi (atorgada el 2016) o la il·lustració original dels tres dofins que Josep Obiols va dissenyar als anys 30 per a la portada de la revista.

Número 328 de la Revista de Catalunya

Us animem a visitar l’exposició i la seva pàgina web. També, si ho desitgeu, podeu adquirir el catàleg que s’ha elaborat per a l’ocasió.

En voleu saber més?

El setembre de l’any passat vam entrevistar Lluïsa Julià, que fou directora de la revista de 2022 a febrer de 2025.


Les fotografies són d’elaboració pròpia i van ser fetes en la nostra visita a l’exposició, el 10 de maig de 2025

Share