Marta Vallverdú. “País de paper (I): Les revistes dels anys 1960”, L’Avenç, núm. 465 (febrer 2020), p. 26-41
Ens ha agradat molt l’article que Marta Vallverdú ha publicat al número de febrer de L’Avenç. És l’últim, fins ara, d’una sèrie de reportatges en els quals l’autora aborda la cultura catalana als anys 60.
En aquesta ocasió les protagonistes són algunes de les revistes més destacades que es van començar a publicar a Catalunya, en llengua catalana, durant aquella dècada.
Aquestes revistes, la majoria d’elles promogudes per escriptors i activistes, es van convertir en una forma de resistència, un intent de reivindicar la cultura i la llengua catalanes en plena dictadura franquista.
Sorprèn la tenacitat de tantes publicacions nedant a contracorrent, escapolint-se dels embats de la maquinària del règim -en forma de censura, de multes i suspensions. (p. 41)
Van ser revistes de gran qualitat, que van comptar amb la col·laboració de nombrosos intel·lectuals i artistes. També es pot dir que van servir per formar una nova generació de periodistes, i perquè el públic es tornés a acostumar a llegir en català. Sorprenentment, algunes d’elles van néixer emparades per l’Església; aquest suport els va facilitar poder publicar-se i tenir una àmplia difusió, malgrat que en alguns casos també els va condicionar els continguts.
L’article posa l’èmfasi en dos títols, Oriflama (1961-1977) -revista adreçada al jovent- i Tele/estel (1966-1970), -revista d’informació general, propietat del diari Tele/eXprés– però també tracta la revista cultural Serra d’or (1959-), i les revistes per a infants Cavall Fort (1961-) i L’infantil (1951-1973). De cada capçalera s’expliquen les circumstàncies del seu naixement, les característiques de contingut i presentació, la seva trajectòria i els col·laboradors més importants.
Durant la dictadura franquista i els primers anys de la Transició (1939-1976), a Catalunya van circular de forma clandestina centenars de revistes. Malgrat que entre elles podien ser molt diferents, i podien tenir al darrera partits polítics, grups d’intel·lectuals i organitzacions de treballadors de caràcter molt divers, totes aquestes publicacions tenien un doble denominador comú: d’una banda, la voluntat de mantenir i defensar uns valors, ja fossin socials, identitaris o polítics, i, de l’altra, l’extrema dificultat per publicar-se i distribuir-se de manera contínua.
Amb motiu d’una jornada sobre la premsa clandestina que es va celebrar el passat 11 de desembre de 2019 a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, la Biblioteca de Comunicació va muntar dues exposicions: una física i una virtual. Ambdues recullen una selecció de revistes clandestines que es van publicar a Catalunya o a l’exili català durant el franquisme. La mostra vol ser representativa de l’àmplia varietat de publicacions que van sorgir malgrat la repressió i la persecució de qualsevol activitat contrària al règim o que simplement el qüestionés. Per això s’han inclòs revistes en català i revistes en castellà, revistes de caire polític i social i revistes culturals, butlletins escrits a mà o mecanografiats en condicions precàries i publicacions d’alt nivell artístic i intel·lectual. 