Entrades
Comentaris

Enguany s’acompleixen els 100 anys de l’aparició del primer número de TBO.

TBO va ser una revista de còmics catalana escrita en castellà que va aparèixer el març del 1917 i es va publicar, amb interrupcions, fins al 1998. Va tenir una gran importància en la història del còmic espanyol, fins al punt que del títol de la revista va sorgir el terme «tebeo», que a Espanya és sinònim d’«historieta». Els editors de la publicació van ser fins al 1983 Buigas, Estivill i Viña; posteriorment editada durant un breu període el 1986 per l’Editorial Bruguera, i entre 1988 i 1998 per Edicions B.

Amb aquesta avinentesa la Biblioteca de Catalunya organitza unes jornades en dues sessions d’accés lliure i gratuït on participaran dibuixants, historiadors, experts i col·leccionistes vinculats al còmic en general i al TBO en particular.

Només cal inscriure’s a l’adreça http://www.bnc.cat/Visita-ns/Activitats/Jornades-TBO/Inscripcio-Jornades-100-anys-de-TBO.

Més informació http://www.bnc.cat/Visita-ns/Noticies/Jornades-100-anys-de-TBO

Des del 28 de febrer i fins el 28 d’abril podem gaudir d’una nova exposició: Humorístiques. Revistes il·lustrades, satíriques, polítiques, eclèctiques, càustiques, xafarderes, festives, de bon geni i millor humor, gastant ínfules de literàries, des del 1841 al 1939.

“Dos-cents anys més tard de l’aparició de la primera Gazeta escrita en català (1641), sorgia la primera revista humorística en la nostra llengua, Lo Pare Arcàngel (1841). Ara, més de 175 anys després, en plena era de la imatge, la Biblioteca de Catalunya proposa homenatjar les revistes humorístiques catalanes que van ser, fins a la Guerra Civil, el mitjà més utilitzat per interpretar els esdeveniments polítics i socials del seu temps. Les revistes il·lustrades van tenir un impacte social tan fort que mereixen ser recordades, en aquest cas, amb una àmplia selecció dels fons de la BC, tant de revistes, com de dibuixos originals.

En aquesta exposició es podrà veure l’evolució de les tècniques de reproducció (xilografia, fotogravat); el progressiu protagonisme de la imatge; la gran participació d’artistes i escriptors i, sobretot, la difusió extraordinària que en el segle XX va tenir la premsa humorística, arribant a totes les classes socials del país. Durant el difícil desenvolupament de la premsa catalana, hi trobarem el moment de màxima esplendor quan l’agitació política és culminant: la premsa satírica serà qui captarà les situacions, les interpretarà i les servirà al públic.

Es veurà també una mostra dels artistes que hi participaren: Cornet, Brunet, Apa, Junceda, Smith, Opisso, A. Mestres, etc. Veurem així mateix, una extensa gamma de colors de l’humorisme (negre, blanc, verd) i les diferents tipologies de revistes que el tractaren: de caràcter general, polítiques, esportives i eròtiques, tant en forma d’acudits, vinyetes, caricatures o tires còmiques.”

Inaguració: dimarts 28 de febrer a les 12:00 h a la Sala de la Caritat de la Biblioteca de Catalunya.

Més informació: http://www.bnc.cat/%20Exposicions/Humoristiques

El món d’ahir és el títol de les memòries d’Stefan Zweig (1881-1942) i és també la primera revista publicada per la productora audiovisual Minoria Absoluta. Es tracta d’una revista d’història, però amb un enfocament que s’aparta de les revistes d’història habituals: recull textos sobre esdeveniments i personatges històrics escrits per narradors que no necessàriament són historiadors: es dóna cabuda a periodistes i autors literaris, amb el denominador comú de ser bons narradors i de parlar des de la seva subjectivitat, d’aquí el subtítol “història d’autor”. L’objectiu és gaudir de la història a través de relats amens i de qualitat. A més d’aportacions inèdites d’escriptors actuals, també es recuperen textos d’autors de diverses èpoques (al primer número, per exemple, apareixen Josep Pla, Eugeni Xammar, Plini el Jove i Chateaubriand). És interessant la combinació de noms consagrats amb noves veus de la literatura i el periodisme, moltes d’elles catalanes. A part dels textos, cal destacar l’exquisit disseny de la revista, que contribueix a augmentar el plaer de la lectura.

El món d’ahir: història d’autor. – Minoria Absoluta, 2016- . – Trimestral. – ISSN 2462-7062. – 60 €.  Més informació a: http://www.elmondahir.cat/

El primer diari de Catalunya

Diario de Barcelona’ nasqué el 1792 com una gaseta d’informacions religioses, meteorològiques, militars i portuàries.

Josep M. Solé i Sabaté

El Diario de Barcelona fou una de les primeres capçaleres que sortiren al carrer l’any 1792. Durant una gran part del segle XIX es va convertir en el mitjà representant de la mentalitat liberal-conservadora de la burgesia catalana. Redactat inicialment en castellà, es va passar al català i al francès en el període d’ocupació napoleònica i posteriorment va tornar al castellà. Amb l’esclat de la Guerra Civil, la seva producció es va aturar el 1937. Va renéixer el 1940 gràcies a la fidelitat a la causa monàrquica i al seu barcelonisme. El tiratge va anar disminuint i es van viure girs ideològics. L’any 1985 el comprà  l’Ajuntament de Barcelona. Va passar per diferents propietaris fins el 1994 què va deixar de publicar-se en paper. En la seva darrera etapa la seva edició va ser on-line, fins al 2009, en què va desaparèixer.

Més informació llegiu l’article de Josep M. Solé i Sabaté a la revista Sàpiens

El món de comunicació contemporani no té fronteres. És molt important utilitzar les eines d’avui per promoure Catalunya

hellena

Hellena Cardús va néixer a Barcelona i al poc temps la seva família va emigrar a Houston on va viure la seva infancia. Durant 1977 i 1983 va ser directora de programació, implementant i publicant diversos manuals sobre LIBRUNAM (sistema de base de dades per llibres, tesis, i col·leccions d’art del Sistema de Biblioteca Central de la UNAM de Mèxic) i treballà com a consultora per a grans empreses. Es va fer càrrec del Comité de Joventut de l’American Institute for Catalan Studies (AICS) i editora i traductora del butlletí Catalonia Today. El 2003, la Junta d’aquesta entitat la trià Presidenta. L’AICS és una organització cultural sense ànim de lucre amb més de 300 membres que promou la cultura catalana als Estats Units. Tradueix i publica traduccions d’obres catalanes, organitzen actes culturals, visites d’artistes i músics catalans i la fira Books & Roses per la Diada de Sant Jordi a Houston.

catalonia-magazine-4catalonia-magazine-9Catalonia és una revista trimestral dirigida al món de parla anglesa per donar a conèixer Catalunya. L’equip el composen l’editora en cap Roslyn Smith; l’editor creatiu Jordi Guillem, l’enllaç cultural i redactora Mayte Duarte i altres redactors puntuals. Les seccions inclouen temes d’actualitat, història, política, personalitats destacades, influències catalanes als EUA, ciència, gastronomia, literatura i patrimoni. Articles en català i anglès.

Quins han estat els seus projectes editorials?

Durant els anys a Mèxic: “El sistema automatitzat per a Biblioteques LIBRUNAM” (1982); “Prospectiva de servicios a partir de la base de datos LIBRUNAM” (1983), a  Encuentro de Bibliotecarios de la Universidad Nacional Autonoma de Mexico, Secretaria General Direccion General de Bibliotecas.

Durant els anys a USA: editora i traductora a Catalonia Bulletin an AICS Biannual Publication, Houston 1983-2002; traducció de: The Catalan Nation and Its People de Josep Carner-Ribalta (1995) i Uncertain Glory de Joan Sales (2003); Josep Tero Music Anthology (2008); i, publisher a CATALONIA magazine, AICS, Houston, 2014-2016.

-Parli’ns dels orígens de la revista. Què és el que us va moure a encetar aquest repte?

Catalonia començà a publicar l’any 2013 a través d’AICS per donar a conèixer Catalunya en tots els àmbits.

Quin perfil de lector te la vostra publicació?

El nostre lector habitual és nord-americà d’Estats Units, Canadà o d’Austràlia i té un gran interès per la cultura catalana.

Com s’escullen els temes i els col·laboradors?

Una miríada de temes són seleccionats per la nostra redacció als EUA i a Catalunya per cobrir els diferents aspectes de la cultura catalana. També escollim escriptors i personalitats experts en el seu camp per a ser entrevistats.

-Com assumiu l’era web?

Proporcionem una còpia en línia per a qualsevol persona que li pugui interessar mitjançant la nostra pàgina web i els mitjans socials com ara Facebook i Twitter.

-Com veu el futur de les publicacions periòdiques en paper?

Tot i que creiem que les còpies electròniques del nostre butlletí de notícies es distribueixen àmpliament, és del nostre interès publicar còpies en paper fent-les arribar a institucions i biblioteques nord-americanes per obrir nous centres de distribució.

-I el futur de les digitals?

Tenen un llarg recorregut, no podem oblidar que a més de facilitar l’accés arreu del món, ho fan instantàniament.

-Quina realitat viu, ara per ara, el sector revister a EEUU.

La tendència general es avançar cap el format electrònic, encara que les noves publicacions es beneficien d’edicions preliminars en paper.

Quins canals de distribució i difusió feu servir.

Social Media, web, blog, institucions catalanes en la Federació Catalana de Nord Amèrica i mitjans governamentals així com les Institucions culturals catalanes.

Quines revistes s’enduria a una illa deserta?

Catalonia Magazine, evidentment.

-Quines altres revistes ens recomana i per què?

En general m’interessen revistes que exploren diferents estils de vida a tot el món, combinats amb diferents aspectes: musicals, culinaris, de salut natural i culturals. I recomanaria publicacions com ara Auriga, publicació catalana dedicada a la divulgació del món clàssic i greco-romà, National Geographic, Conde Nast Traveler, Destinations, Mood (Food and Music) magazine.

-Què és el millor de la seva feina?

La col·laboració entre Houston i la nostra oficina a Catalunya, la participació en el procés d’entrevista i l’escriptura creativa. Tenim un gran equip!

-Voldria afegir o recomanar alguna cosa…

El món de comunicació contemporani no té fronteres. És molt important utilitzar les eines d’avui per promoure Catalunya.

Moltes gràcies per atendre’ns i molts èxits i continuïtat a Catalonia Magazine.

 

revista de girona

Arriba als quiscos i llibreries el número 300 de Revista de Girona i per commemorar aquesta fita en comptes de les seccions habituals, hi trobarem articles que tracten de casos singulars i curiosos, sovint poc coneguts, que expliquen, també, com som i com hem anat construint comarques i pobles. Fets curiosos que parlen del patrimoni cultural i natural, de l’activitat econòmica i social, de la música, de l’art i de la literatura. Per molts anys Revista de Girona!

 

Més informació: http://www.revistadegirona.cat/rdg/home.seam

 

portada

El diari “Catalunya”, íntegrament editat en llengua catalana, és una de les aportacions periodístiques llibertàries més valuoses que es van donar, en temps de revolució social i de lluita sostinguda contra el feixisme, a Catalunya durant el període històric de la Guerra Civil, que abasta històricament des del 18 de juliol de 1936 fins als primers mesos de 1939.

 

Més informació http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article12255

Des d’avui mateix fins el 31.08.2017, podeu visitar una exposició que organitza El Memorial Democràtic sobre la revista infantil “En Patufet”, una publicació de referència per a molts catalans durant els seus dos períodes d’existència: de 1904 a 1938 i de 1968 a 1973.

Més informació a “Patufet en Guerra. La il·lusió de la normalitat“.

Us la recomanem!

patufet_guerra_web.jpg_1810791531

 

El Diluvio : memorias de un diario republicano y federalista de Barcelona (1858-1939)

Jaime Claramunt I Frederic Pujulà ; Gil Toll (ed.). Barcelona : Carena, 2016. ISBN 9788416418510

portada-llibresEl Diluvio va ser un diari que es va publicar durant gairebé vuitanta anys a la ciutat de Barcelona i, malgrat això, el seu record roman enterrat. Fou un diari rebel, que es va enfrontar amb valentia a les autoritats sobre la base d’un ideari republicà i federal.

Aquest llibre recupera la memòria amb els articles que va escriure a l’exili cubà Jaime Claramunt, director de El Diluvio durant els últims vint anys de la seva publicació. Un testimoni que sorprèn el lector actual amb un punt de vista del nostre passat poc freqüent en el panorama literari.

 

Més informació:

http://edicionescarena.com/ecomm/libro/el-diluvio-claramunt-y-pujula.aspx

portada_revista

 

El Procés és una revista bàsicament literària, però amb una estètica molt cuidada que inclou la fotografia, la pintura i el dibuix. La seva periodicitat és anàrquica, però el resultat d’aquesta anarquia se sol traduir en dues publicacions anuals. L’única pretensió que té és la d’arribar a la gent i ser llegida, focalitzant l’interès en una petita part de l’enorme llegat cultural i literari que té Catalunya. Sempre, però, amb la suficient qualitat estètica i literària perquè pugui atreure a qualsevol lector sensible.

 

-Quins han estat els vostres projectes editorials?

Com editors és la nostra primera experiència, però els perfils professionals que tenim han estat, més o menys, lligats al món de la literatura i a les publicacions, cada un a la seva manera.

-Parleu-nos dels orígens de la revista. Què és el que us va moure a encetar aquest repte?

L’origen de la revista es remunta al febrer de l’any 2012, l’equip editorial d’aquell moment era completament diferent. De fet, d’aquells que van promoure la revista només queda en Joaquim Armengol. La revista va néixer de la frustració i la impotència de veure com el país menystenia la cultura amb l’excusa de la crisi. Ho feien les institucions i també els mitjans de comunicació, especialment els diaris, que retallaven pàgines de cultura i fotien fora als seus fidels treballadors sense miraments, etc. Era impossible veure publicat un article literari en profunditat que realment pogués interessar a la gent. No hi havia espai, tot era retallat i molt superficial, lligat a la moda i a la publicitat. N’estàvem farts i estàvem emprenyats, i vam decidir actuar per mostrar, si més no intentar-ho, que era possible, malgrat el moment difícil que tothom passava, fer alguna cosa a nivell cultural i literari interessant, que valgués la pena i alhora ens divertís. Naturalment vam partir dels nostres gustos i afanys particulars, d’un interès compartit vers la literatura i les arts, però pensàvem que també podia ser extensible a tothom que tingués cert interès i sensibilitat cultural.

-Quin perfil de lector té la vostra publicació?

En els primers números definíem la publicació com a: “revista contracultural a l’abast de ben pocs”. Naturalment era una boutade, un frase irònica. Com que vèiem que la veritable cultura pràcticament havia desaparegut dels mitjans, i la gent semblava encantada amb aquest fet: no hi havia protestes, ningú es manifestava enlloc pel que passava amb la cultura; per força la nostra modesta publicació, que pretenia ser just el contrari del que oferien els diaris o la TV a nivell cultural, havia de ser contracultural! L’esforç de la gent per llegir El Procés havia de ser enorme comparat amb el que estava acostumada i al què hi havia aleshores; per tant, la revista havia d’interessar a “ben pocs”, a una minoria esforçada. Ah, ah, ah! Molta gent no va entendre la ironia: uns ens deien que la revista no era contracultural (segons diu el diccionari) i d’altres ens van titllar d’elitistes. Creiem, però, que és una revista per a tothom, assequible a qualsevol persona sensible que li agradi llegir i que estimi la llengua, l’art i la literatura. En realitat la revista només exigeix una mica de temps i ganes, res més.

-Com s’escullen els temes i els col·laboradors?

La revista ha derivat en números més monotemàtics dedicats bàsicament a una figura rellevant, normalment escriptors o poetes. Però al principi no era així, era totalment oberta i diversa. Els especials dedicats a Salvador Espriu i Joan Vinyoli (li vam dedicar dos números) van marcar aquest canvi. Pensem que és la millor manera d’aprofundir de veres en una personalitat de la nostra cultura. Pel que fa a com fem la tria dels autors cal dir que ho consensuem entre tots. Ens agrada tractar sempre els personatges que realment ens interessen; i si, per un motiu o altre, estan al centre de l’actualitat cultural -per exemple aquells a qui se’ls dedica un any d’homenatge-, molt millor perquè això ens ajuda. Però també posem l’ull en d’altres, com per exemple el que vam dedicar a Miquel Pairolí, un escriptor polifacètic i de gran qualitat que creiem mereix molt més atenció de la que ha tingut.

Pel que fa a com s’escullen els col·laboradors, fem una recerca d’amics, coneguts i saludats; però també d’especialistes i escriptors que puguin fer una aportació interessant sobre l’autor a qui va dedicat el monogràfic, ens hi posem en contacte i els proposem de col·laborar. Cal dir que la seva generositat i esforç no deixa de sorprendre’ns, a cada número més, perquè en els casos que accepten la proposta, i alguns repeteixen, mai podem pagar res a ningú. No tenim diners. No som una empresa, sinó uns amics que dediquem bona part del nostre temps a fer una petita aportació a la cultura catalana. Sense la generositat dels col·laboradors, i ja des del primer número, la revista seria impossible, no existiria. També publiquem d’altres articles que ens arriben si ens agraden i tenen qualitat literària.

-Com assumiu l’era web?

Amb naturalitat, de fet la nostra publicació és oberta a la xarxa, amb llicència Creative Commons. Les noves tècniques tenen coses fantàstiques, són molt bones per a difondre ràpidament la revista i fer-la arribar arreu del món. Tenir lectors a la Xina, Austràlia, Canadà, a l’Àfrica o als EUA és molt emocionant i satisfactori.

-Com veieu el futur de les publicacions periòdiques en paper?

Tot i que pugui semblar que cada cop és més difícil, nosaltres hi creiem. I diguem això per diferents motius. Per exemple, emmagatzemar paper a casa és tot un problema, però els que hi tenim tirada l’assumim amb alegria. La practicitat del format digital és innegable, però si tens l’exemplar rondant per casa, sempre és més fàcil i còmode donar-li una ullada i dedicar-li una estona. A més a més, l’olor del paper és impagable. El dia que no puguem publicar-la en paper deixarem de fer-la, perquè creiem que el que queda realment i el que quedarà són les publicacions en paper. Quina garantia hi ha que les coses digitals perdurin? De vegades busques coses i misteriosament han desaparegut de la xarxa! És un enigma que fa pensar. Qui ho fa desaparèixer? Per què?

-I el futur de les digitals?

Aquestes no semblen que estiguin en perill, exceptuant la saturació pròpia del mitjà. En tot cas, el que no hauríem de deixar de preguntar-nos és en quina mesura el mitjà interfereix en la recepció dels continguts. Creiem que el paper i el format digital comporten temps diferents de lectura i assimilació, i això pot provocar un canvi de paradigma dels models de cultura i del seu consum.

-Quins canals de distribució i difusió feu servir?

Una pàgina web oberta a tothom, el correu electrònic, els diaris digitals, la premsa escrita quan ens fan cas, el boca orella, etc. I la xarxa de biblioteques públiques de Catalunya que sempre ens ha donat suport.

-Quines revistes us enduríeu a una illa deserta?

Totes aquelles que han conformat la cultura catalana al llarg dels segles XIX i XX, és un llegat molt important; però ens agraden especialment les satíriques: L’Esquella de la Torratxa, el Be negre, Pèl i Ploma, Papitu, el Cu-Cut, etc. Ara bé, si només hagués de ser una crec que m’enduria La Llumanera de Nova York, aquella extraordinària revista il·lustrada i editada en català a finals del XIX a Nova York per l’escriptor Artur Cuyàs i el dibuixant Felip Cusachs, una publicació mensual d’una gran qualitat de presentació i contingut. Seria meravellós que algú la reedités en facsímil. Aquestes coses tan extraordinàries haurien de ser a totes les biblioteques! També ens agrada molt la mítica Poesía.

-Quines altres revistes ens recomaneu i per què?

Per exemple el Bot, una revista contracultural nova i molt divertida que es fa a Gràcia, o d’altres com Le Magazine Littéraire, la New Left Review, Estado Mental, Radical Philosophy o la revista d’art Cabinet, etc. De fet, totes aquelles que incorporen el pensament crític i tenen cura estètica i literària.

-Què és el millor de la vostra feina?

La nostra feina és molt variada; però el millor de tot és la part humana, poder conèixer i tractar gent de l’àmbit cultural, engrescar-los i compartir el treball de creació de la revista amb les relacions personals que això comporta. També hi ha la meravellosa part intel·lectual, la llum del coneixement que irradien els autors a través dels seus textos.

-Voleu afegir o recomanar alguna cosa…?

Bé, potser dir que la nostra feina és tan desinteressada com la dels col·laboradors, i que si ho fem és per aportar alguna cosa de valor a la cultura del país, tot posant la nostra mirada en aquells creadors que ja ho van fer i en d’altres que encara ho estant fent. No sé si ho aconseguim, esperem que sí. També ens agradaria dir que la revista impresa en paper no es ven enlloc, tot i que és molt bonica els pocs exemplars que podem publicar en paper, gràcies als nostres fidels patrocinadors, són principalment pels col·laboradors, i els que ens sobren els regalem a les biblioteques públiques de Catalunya.

Moltes gràcies per atendre’ns i molts èxits i continuïtat a la revista El Procés.

revistaelproces.wordpress.com

@El_Proces

revista_elproces

equip editorial de la revista

Joaquim Armengol Roura és llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona, crític literari al diari ARA i crític de teatre. Exerceix com a professor de Filosofia, d’assessor teatral de la Fira Mediterrània de Manresa i jurat dels premis FAD Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals. És fundador i editor de la revista contracultural El Procés, tant en la seva versió digital com en paper, i és Sotsdirector de la revista interactiva Proscenium d’Arts Escèniques per a tauletes i Smartphons. Té publicacions a la Revista de Catalunya, Serra d’Or, revista El Procés, diari ARA, Revista de Girona, el diari digital el Núvol i al web de crítica d’arts escèniques Recomana.cat. En l’àmbit de la gestió cultural ha coordinat i realitzat el cicle de teatre Encontros Imaginaris, i el cicle de conferències sobre la Bohèmia catalana al Born Centre Cultural.

Marta Negre és llicenciada i Doctora en Belles Arts, és professora de la Universitat de Barcelona i artista.En aquest terreny ha realitzat exposicions en institucions de l’Estat i ha publicat la seva recerca teòrica en diferents revistes científiques. Dins l’àmbit de la gestió cultural ha estat coordinadora d’activitats de la Fundació Guasch Coranty. Actualment és editora de la revista cultural El Procés i vocal de la junta de la Plataforma assembleària d’artistes de Catalunya.

Quim Cantalozella és doctor en Belles Arts. És professor agregat de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i artista. En l’àmbit de la pintura ha realitzat exposicions i ha obtingut premis i reconeixements de nivell nacional i internacional. També és autor de nombrosos articles publicats tant en llibres com en revistes acadèmiques.

 

Entrades antigues »