Etiqueta: Barcelona

Feia molt de temps que no proposàvem cap visita i no volíem acabar el 2025 sense organitzar-ne una de ben original. Així que el 17 d’octubre vam convidar els membres del COBDC a fer amb nosaltres la Ruta de la Premsa: un recorregut pel centre de Barcelona visitant, des de l’exterior, les seus històriques d’alguns dels diaris més importants de la ciutat al segle XX.

La passejada va ser conduïda per Gil Toll, periodista i doctor en Història. Ell ha estat durant molts anys professor associat d’Història del Periodisme a la UAB i actualment forma part dels serveis informatius de TV3. Ha publicat diversos llibres sobre els diaris El Diluvio i Heraldo de Madrid. A més a més, és el secretari de l’Associació Casa de la Premsa, plataforma que vetlla per recuperar i dinamitzar l’edifici del mateix nom que, durant l’Exposició Universal de 1929, va acollir els periodistes desplaçats a Barcelona per cobrir l’esdeveniment.

Ens vam trobar amb els assistents i en Gil Toll a les 10 h del matí a la Font de Canaletes. Molt a prop hi havia hagut la seu de Las Noticias (1896-1939), un diari de tarda fundat per Rafael Roldós que en el seu moment va ser un dels més llegits a la ciutat. Donava una gran importància als esports, i ha passat a la història per les pissarres que instal·lava a la Rambla anunciant els resultats dels partits de futbol. D’aquí el costum dels aficionats del Barça a aplegar-se davant de la font de Canaletes. Uns anys abans, el 1872, el mateix empresari havia creat l’agència de publicitat Roldós, que encara existeix.

Al carrer Pelai vam visitar la seu històrica de La Vanguardia. La Vanguardia va ser fundada el 1881 pels germans Carlos i Bartolomé Godó, empresaris del tèxtil, i com altres diaris del segle XIX la seva primera etapa la va viure al Barri Gòtic: primer al carrer de les Heures, després a Marquès de Barberà i més tard a la Rambla dels Estudis. El 1903 es va traslladar al preciós edifici modernista de Pelai, projectat per l’arquitecte Josep Majó i Ribas, amb la seva famosa porta giratòria a la planta baixa. Allà s’hi estaria fins 2004, quan marxaria a unes noves oficines a l’Avinguda Diagonal, tocant a la plaça Francesc Macia. Actualment, l’edifici de Pelai és un hotel.  La Vanguardia ha sobreviscut a tots els canvis polítics i econòmics que s’han produït en més de 140 anys i s’ha mantingut en mans de la família Godó; avui encara és un dels diaris de més difusió a Catalunya.

A la plaça Catalunya, ens vam aturar davant de l’Edifici Pich i Pon. Rep el nom de Joan Pich i Pon, un empresari del sector de l’electricitat que també va tenir una important carrera política: va ser membre del Partit Republicà Radical i, entre altres càrrecs, va arribar a alcalde de Barcelona i a governador general de Catalunya durant la Segona República. El nom de Pich i Pon resta lligat a El Día gráfico (1913-1939). Aquest diari matutí havia estat fundat el 1913 per Romà Fabra, que ja era propietari d’un altre diari, La Tribuna (1903-1931). Les dues capçaleres compartien tallers i redacció al carrer de la Boqueria i fins i tot van compartir directors durant uns anys. El Día gráfico va ser suspès el novembre de 1919 i es va rellançar l’abril de 1920, però ara ja en mans de Pich i Pon. Pich i Pon va crear l’empresa Publicaciones Gráficas S.A., va fundar un diari vespertí, La Noche (1924-1939) i el 1925 va traslladar la redacció i la redacció comercial dels diaris al gran edifici de la plaça Catalunya, mentre que el taller es traslladaria al carrer Muntaner. El Día gráfico va ser un diari molt popular i gran part de la seva acceptació es deu al protagonisme de la fotografia… i a no incloure massa contingut polític.

Després de la guerra civil, El Día gráfico no va tornar a aparèixer. La seva maquinària va ser comprada per Miquel Mateu Pla, aleshores propietari del Diario de Barcelona.

La següent parada de la ruta va ser el Col·legi de Periodistes de Catalunya, a la Rambla de Catalunya. Es va crear el 1985, però té una predecessora, l’Associació de la Premsa de Barcelona. Aquesta associació era la propietària de la Hoja del lunes (1926-1983), l’únic diari que es podia publicar els dilluns, per tal de permetre el descans dominical dels periodistes. La Hoja es redactava a la Rambla de Catalunya, però s’imprimia al carrer Villarroel. I ja que parlem d’entitats que agrupen els periodistes, també cal esmentar el Sindicat de Periodistes de Catalunya, fundat el 1993, amb seu a Roger de Llúria.

Una mica més amunt, a la cruïlla entre la Rambla de Catalunya i la Gran Via de les Corts Catalanes, hi va haver una delegació de l’ABC. També hi va haver l’última seu de La Publicitat (1878-1939). La Publicitat havia nascut com La Publicidad el 1878. L’any 1915 va ser adquirit per l’empresari navilier Antoni Tayà, que el va confiar a l’advocat i polític Amadeu Hurtado i Miró perquè el reorganitzés. Més tard el van comprar els dirigents d’Acció Catalana i es va convertir en l’òrgan d’expressió d’aquest partit: se li va traduir el títol i es va començar a publicar íntegrament en català a partir de 1922. La Publicitat va ser un diari de prestigi però de poca circulació. I una possible inspiració del diari Avui.

Ja que esmentem l’Avui (1976-2011), és important recordar que va ser el primer diari en català que es publicava a Catalunya des del final de la Guerra civil. Va néixer gràcies a una campanya de subscripció popular: més de 34.000 persones van fer-hi petites aportacions econòmiques. L’any 2026 se celebrarà el seu 50è aniversari.

A Consell de Cent, “el carrer dels periodistes”, vam visitar l’antiga redacció de El Diluvio (1858-1939). Nascut com El Telégrafo, va anar canviant de nom diverses vegades per esquivar suspensions de les autoritats, fins que l’any 1879 va adoptar el nom de El Diluvio. Republicà i federalista, va ser molt popular durant la Segona República. El diari simpatitzava amb ERC i tenia bona sintonia amb Lluís Companys. A diferència d’altres diaris, durant la guerra no va passar a cap sindicat fins al 1938, quan va ser requisat per la UGT del País Basc.

Al mateix Consell de Cent hi ha la delegació de El País (1976-) a Barcelona. El País és el diari més llegit a Espanya i un dels més influents des de la seva fundació, en plena Transició democràtica.

Al carrer Muntaner hi va haver una de les seus del Diario de Barcelona (1792-1994), just a l’edifici on abans s’hi havia situat el taller d’El Día gráfico i La Noche. El Diario de Barcelona és el més antic dels diaris barcelonins i va ser conegut popularment com “el Brusi” per Antoni Brusi, que en va ser propietari. Era un diari monàrquic, conservador i burgès, i va patir molts alts i baixos al llarg de la seva història. Durant la guerra civil va ser apropiat per Estat Català. Després de la guerra no va tornar a aparèixer fins a novembre de 1940 i aleshores tenia dos propietaris: Miquel Mateu Pla i Carlos Godó Valls, segon comte de Godó, també propietari de La Vanguardia.

A la Transició el Diario va viure un moment interessant, quan Antonio Franco i Jose Pernau lideren una redacció contestatària. Entre 1975 i 1980 el diari va viure una etapa de declivi; aleshores era propietat de l’empresari de dretes Josep Maria Santacreu Marginet. Comprat el 1985 per l’Ajuntament de Barcelona, va tenir una breu etapa en la qual es va dir Nou Diari (1993-1994) i entre 1998 i 2009 va aparèixer en format digital. Actualment la Universitat Pompeu Fabra té els drets de la capçalera i des del 30 d’abril de 2020 en publica una edició digital, feta pels estudiants de Periodisme.

Al carrer Villarroel, l’edifici d’una de les seus de la Biblioteca de Catalunya (on hi ha precisament la seva Hemeroteca) va acollir la redacció de Solidaridad obrera, nascuda com a setmanari el 1907 i convertida en diari el 1916. Fou l’òrgan d’expressió de la Confederación Regional del Trabajo de Cataluña i portaveu de la Confederación Nacional del Trabajo de España (CNT). A la fi de la Guerra civil el seu local i la maquinària van ser requisades pels falangistes i el diari va convertir-se en Solidaridad nacional (1939-1979), en un intent de captar la classe treballadora. Solidaridad obrera es va seguir publicant, a l’exili i de manera clandestina, fins a reaparèixer legalment el 1976 i actualment encara es publica, però escindit en dues capçaleres.

Al mateix local de Solidaridad Nacional s’hi feia La Prensa (1941-1979), un diari de tarda propietat de la cadena de Prensa del Movimiento.

Al carrer Urgell, a l’alçada de Diputació, hi va haver la redacció de El Périodico de Catalunya (1978-), fundat per Antonio Asensio, propietari del Grupo Zeta, que poc temps abans havia fundat la revista Interviú (1976-2018). El Periódico ràpidament va tenir un gran èxit i va saber guanyar l’espai que havia ocupat el diari Mundo diario (1974-1980), un diari de caire progressista que havia començat el 1968 com a Diario Femenino, adreçat exclusivament al públic femení. Més endavant El Periódico es va traslladar a Consell de Cent i, més tard, a L’Hospitalet de Llobregat.

En aquest moment també vam recordar altres diaris que, com El Periódico i Mundo diario, havien tingut voluntat de captar un públic popular: Catalunya Express (1976-1979) i Tele/eXpres.  Tele/eXpres (1964-1980) va ser el primer diari privat que es va publicar a Catalunya després de la Guerra civil, vespertí i en castellà. Els últims anys va ser propietat del Grupo Mundo. La seva seu estava al carrer Aragó.

En aquella zona també hi havia hagut altres diaris importants. A Diputació amb Comte Borrell havia tingut la seu l’Ara, abans que el 2022 marxés a Peu de la Creu, al Raval. A prop també hi havia la delegació d’El Mundo.

Van quedar fora de la ruta les seus de El Correo catalán (1876-1985), carlista i catòlic, i de El Noticiero universal (1888-1985), un vespertí també conservador, almenys en els seus inicis, però molt popular i influent.

El recorregut va acabar al peu de Montjuïc, a la Casa de la Premsa, el pavelló projectat per Pere Domènech i Roura per servir de punt de trobada als periodistes durant l’Exposició Universal de 1929. Tal com hem explicat al començament, l’Associació Casa de la Premsa vetlla per la conservació i la futura rehabilitació d’aquest edifici i hi organitza activitats com xerrades al voltant de la història de la ciutat i del periodisme.

Donem les gràcies a Gil Toll per haver-nos fet de guia i haver respost totes les nostres preguntes, al COBDC per haver gestionat la visita i a totes les persones que ens van acompanyar.

Fotografies: Mònica Gonzàlez