Consumir la Xarxa

Follow

En algun moment l’alerta havia de sorgir. I ho ha fet acompanyada de la polèmica. La llei Sinde, i el que aquesta comporta, ha estat notícia i ho seguirà sent. Més enllà de valorar com s’han dut a terme les decisions polítiques durant els darrers mesos, és cabdal considerar la necessitat de legislar la situació. Espanya és país líder en pirateria. País poc recomanable, segons el departament de comerç dels EUA, per fer negocis relacionats amb la propietat intel·lectual.

L’explosió de la Xarxa, del seu ús, ens ha portat a un nou panorama i paradigma. Tot ha succeït de forma accelerada. Internet és molt àgil i ens ha revolucionat a tots. Hem automatitzat algunes de les seves possibilitats, sense arribar a plantejar-nos, en molts casos, si les possibilitats infinites que ens oferia eren ètiques. Ens referim a les descàrregues. A com gestionar aquestes noves possibilitats. Ens caldria parar i reflexionar. Però no es fa, no ho fem. Es donen circumstàncies curioses. Persones que no fotocopien un llibre, per convicció, però sí es descarreguen un manual en PDF. És així. La Xarxa ens ho permet, la Xarxa ens ha sobrepassat. La Xarxa, la seva velocitat, no ens ha permès valorar algunes de les nostres accions. La llei Sinde pretén posar fre a les descarregues il·legals. Malgrat que el text no satisfà ni a internautes ni a creadors, ha estat referendat al Congrés pels vots del PP, PSOE i CiU.

Les postures són tres, però ben contraposades. Responen, en part, a uns interessos clars i definits. Pensats. Uns, tant creadors com “pirates”, veuen afectats els seus interessos i expectatives vers la Xarxa amb la nova regulació. Altres, aquells que lluiten contra un lobby de la indústria cultural, busquen no repetir models analògics a les noves possibilitats digitals. Per últim, aquesta indústria, s’aixeca contrària a qualsevol adaptació del seu modus operandi a Internet.

Encara som a temps de crear noves regles del joc. Podem reinventar el consum cultural, almenys a la Xarxa. Part dels creadors consideren que les descàrregues il·legals, sense prèvia autorització o sense pagament, atempten contra els seus interessos. Cal regular la propietat intel·lectual i protegir la indústria cultural per fer possible el seu desenvolupament. Hi ha una competència deslleial entre els webs des d’on es descarrega de forma legal i des dels que es fa de forma il·lícita. Aquests últims no paguen impostos ni drets als creadors. Tot són privilegis pel consumidor. Només ha de pagar i mantenir el canal, els dispositius tecnològics i la connexió, però no allò què consumeix. Qui sempre guanya són les operadores i empreses d’intermediació.

On queda el reconeixement a l’esforç del creador i de qui difon la seva feina? La creació passa a ser un entreteniment, un hobby. No s’ingressen diners, no es pot viure d’ella. Obliguem que sigui subvencionada.

Hi ha creadors que consideren Internet el millor canal per arribar al seu públic i crear-ne de nou. Acostumen a ser els més desemparats del lobby clàssic de la indústria cultural. Però a ells també els cal una regulació, si el que volen és viure del seu treball.

Aquest lobby de la indústria, on fa dècades s’hi ha concentrat el negoci cultural, no està adaptant-se a les noves realitats. Reclamen seguir ingressant com en el passat, quan el que haurien de fer és generar nous models de consum de pagament. Donar un valor afegit que pugui competir amb aquests nous models ja creats, inventats. Permetre la creació de noves plataformes legals. Els hàbits de consum ja han canviat.

Internet ha democratitzat el consum cultural. Però no implica necessàriament plena llibertat. La propietat intel·lectual ha d’existir, així com el pagament al creador d’allò que consumim. Però cal una renovació, que va més enllà de qualsevol llei. Som els consumidors, en part, els qui hem de repensar aquestes noves possibilitats.  També en som responsables del seu bon ús. Aprofitar tot el que la Xarxa ens ofereix, sent conscients que és consum. I que el consum es paga. La Xarxa ens ofereix un valor afegit, ens pot oferir un tast d’allò que ens agrada. Però, si ens agrada, i ho consumim, copiem o reproduïm, hem de ser conscients que cal permetre que aquell creador pugui seguir fent-ho.