De tot el que ha explicat la MON MAS, ens sembla especialment interessant:
Llegir i estar al club
- jugant
- sense por
- sense perjudicis
- amb curiositat
- honestament
- divertint-nos
- en moviment
Espai. De vegades és tan difícil saber esperar, deixar respirar, mirar als ulls. Deixar que algú comenti en veu baixa, en veu alta, alguna frase maldestra que trenqui la incomoditat del silenci. D’altres moments no sabem com superar els prejudicis inevitables que tenim, no només els uns cap als altres, sinó també cap a la pròpia activitat i, per complir amb la tasca que se’ns ha assignat, engeguem un discurs lineal. Així, els prejudicis no desapareixen, sinó que es confirmen.
La Mon comparteix amb nosaltres moltes de les tècniques que té per dinamitzar un grup. Ens parla de sorprendre i d’escoltar. De trencar expectatives per poder desmuntar armadures (més d’eriçó que de tortuga). Ens explica com podem utilitzar material tret de context per tal que la gent es relaxi i vagi animant-se a poc a poc a donar la seva opinió.
Espai. També l’espai físic és important. Si parlem de trencar esquemes, els trenquem del tot. Asseguts a terra, del dret o del revés. Parlem de llibres parlant de música.
Torres de babel, pasta de sopes de lletres, jocs d’habilitat i sobretaula, representacions, moviment, complicitat, contes dolents, esperits lliures.
I la conveniència òbvia que un animador puntual pot ser un bon mecanisme en un club de lectura, de suport a la tasca comuna de guia. Imaginació. MON, finalment, sols n’hi ha una, convideu-la!
