Josep Pla i l’exerci de l’articulisme periodístic

Tal dia com avui fa 124 anys naixia Josep Pla. Un dels escriptors més significatius de la nostra terra, el més prolífic i influent en les generacions posteriors tant en narrativa com en periodisme.

De ben jove va descobrir la seva gran passió que ell mateix qualificava com malaltia: no podia deixar d’escriure. Conscient i conseqüent amb aquesta circumstància dedicà tot el seu temps vital a la literatura (traducció, article periodístic, assaig i la seva gran obra narrativa) renunciant a una vida “normal” (amor, fills, propietats…).

Al llibre Josep Pla o la vitalitat. Una biografia literària, recentment publicat per Pòrtic-Grup62, Premi Carles Rahola d’assaig 2020, Xavier Febrés ens parla en forma de biografia literària de la immensa trajectòria de l’escriptor empordanès.

Als capítols, ordenats cronològicament, l’autor fa un repàs exhaustiu i crític de les seves col·laboracions en diferent mitjans locals, nacionals i estrangers.

A “Prehistoria literaria i un canvi sobtat” parla dels inicis de Josep Pla col·laborant l’any 1918 en capçaleres com El camí, Vila-Nova. Vilanova i la Geltrú, Alt Empordà. Figueres, Baix-Empordà. Palafrugell, El 1920 a D’Ací d’Allà, Las Notícias, i La Publicidad.

Als següents capítols abasten fins el final de la seva vida, Febrés analitza i fins i tot polemitza sobre tota la seva creació periodística i literària. Del llistat inacabat de capçaleres on va escriure destaquem o destacaríem: L’Opinió, La Publicitat, La Veu de Catalunya, El Sol, Destino, Diario de Barcelona, El Correo catalán, La Vanguardia

Josep Pla va descobrir en l’exercici de l’articulisme periodístic un gènere que de vegades podria ser plenament narratiu, inclús novel·lesc de manera incipient” (Xavier Febrés, p. 22)

Share

Sense revistes no hi ha “pelu”

Les revistes a les perruqueries són imprescindibles.

Llegir-les mentre ens tallen els cabells o estem a l’assecador és una tradició que es resisteix a desaparéixer malgrat l’amenaça del mòbil i les xarxes socials.

Però quines capçaleres ens podem trobar en aquests salons de bellesa?

Des de premsa i setmanaris de cap de setmana a revistes professionals del sector que ofereixen a les seves pàgines tendències en perruqueria i estètica, informen de novetats, esdeveniments, pentinats i productes.

A nivell d’usuari trobem publicacions culturals, locals, de moda, decoració, món saludable, oci i viatges i com no, altres on estar a la “pelu” és l’excusa perfecta per poder fullejar revistes que no compraríem o tindríem a casa com les de safareig, les anomenades “revistes del cor”.

En temps de pandèmia la lectura de revistes en aquests establiments ha baixat. Ja sigui perquè s’ha pres la decisió de retirar-les o perquè els/les clientes no les demanen. Ens consta també, que a algunes perruqueries es poden consultar sota el control de les mesures sanitàries: gel hidroalcohòlic i quarantena de 48 hores.

Hem fet un tomb i hem preguntat de tot plegat. Hem pres nota de l’estat de la qüestió i de les capçaleres més habituals que ens hi podem trobar. Molts d’aquests títols els trobem a Biblio Digital (BD), la plataforma digital de préstec de les Biblioteques públiques. Si cliqueu els enllaços podeu llegir els seus continguts:

Agraïents i fotografies:

  • Perruqueria Sònia. C/Viladomat, 26. 08015 Barcelona

Share

La incessant participació d’Helios Gómez en premsa obrera, a La Virreina Centre de la Imatge

La incessant participació d’Helios Gómez en diaris i premsa obrera són un exemple de compromís. S’enten així la gratuïtat de moltes de les seves col·laboracions i l’ajuda desinteressada a companys, sindicats i treballadors”.

Resulta apassionant, i a la vegada tristament injust, descobrir una figura com la d’Helios Gómez (Sevilla, 1905-Barcelona, 1956), gairebé anònima malgrat la seva magnitud artística i personal.

Aquesta excel·lent exposició comissariada per Pedro G. Romero i que us recomanem, ens mostra l’obra gràfica i poètica d’un home lluitador i compromès amb les seves idees i el seu temps.

Helios Gómez, per ell mateix (1930).
Fotografia: @GTserie

Conegut també com “l’artista de la corbata roja” no va ser només un revolucionari per la seva lluita política; fou un innovador del grafisme i defensor de la funció social de l’art. Depenent del moment històric i la seva implicació personal col·laborà en diferents mitjans escrits fent cartells, dibuixant cobertes o il·lustrant articles a diaris, revistes i llibres. Tanmateix és molt interessant la seva vessant com a poeta, acompanya els seus dibuixos, enriquint-los en contingut polític i social.

El seu origen humil, gitano de Sevilla, marca segurament el seu esperit. Però on troba moltes respostes a les seves inquietuds és a la Barcelona revolucionària de les primeres dècades del segle XX: el moviment obrer, el republicanisme català, la revolució anarquista i després la guerra civil que van ser fonts inesgotables d’inspiració.

Sense deixar la CNT, va passar pel BOC i per la Federació Catalano-Balear, com altres companys llibertaris. La Batalla és l’organ de comunicació d’aquesta evolució política que va acabar, d’una banda, en el Partit Comunista d’Espanya, i d’altra banda, en el POUM. Més tard va entrar de redactor i il·lustrador a Mundo Obrero“.

Les col·laboracions catalanistes d’Helios Gómez -La Rambla, republicà i hegemònic; L’Hora, vinculat al BOC i L’Opinió, que contribuí a fundar ERC- il·lustren el seu pols socialista i federalista. Moltes d’aquestes col·laboracions les fa des de la presó Model de Barcelona, on coincideix amb Lluís Companys”.

La seva vida d’artista militant en els temps convulsos que li va tocar viure, el va portar a viatjar per bona part de l’estat espanyol i Europa, URSS inclosa. Allà on anava col·laborava amb els mitjans escrits més revolucionaris i a revistes culturals properes. També destacà pel fet de ser promotor, membre fundador i primer president del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, creat el 1936 a Barcelona amb els altres membres del «Grup dels Sis» (Alfred Pascual i BeniganiMarcel·lí Porta i FernandaLluís Elias i BraconsJosep Bartolí i Guiu i Joan Baptista Acher Shum) per a defensar la Segona República amb el cartellisme militant.

Helios Gómez va col·laborar en les següents capçaleres que s’exposen i que provenen de diferents centres, biblioteques, arxius i col·leccions particulars:

No se n’exposa cap número, però sabem que també va col·laborar a:

Bibliografia complementària, per saber-ne més:

  • Dias de ira : 23 dibujos y poemas del terror blanco español bajo el borbón / Helios Gómez. Barcelona : Ediciones Helios Gómez, 1931
  • Helios Gómez : artista de corbata roja / Ursula Tjaden. [Tafalla] : Txalaparta, 1996
  • Helios Gómez, la revolución gráfica / Gabriel Gómez Plana, Carolina Mignot [ed.]. [Barcelona : Associació Cultural Helios Gómez : Fundación de Investigaciones Marxistas, DL 2009
  • Visca Octubre : el front de l’art / Helios Gómez. Granollers : Museu de Granollers, 2005
  • Helios Gomez : poemas de lucha y sueño : 1942-1956 / introducció de Gabriel Gómez Plana i Caroline Mignot. [Barcelona] : Associació Cultural Helios Gómez, DL 2006
  • Un Gitanillo en la Ciudad de los Muchachos / Gabriel Gómez Plan. Barcelona : Associació Cultural Helios Gómez, 2020
  • “Helios Gómez o l’expressionisme militant” / Ursula Tjadeb. Revista de Catalunya. Barcelona : Fundació Revista de Catalunya, [1924]- 0213-5876 Núm. 8 (maig 1987), p. 91-108
  • Curtmetratge Días de ira. Helios Gómez

Més informació i fonts d’informació:

Nota sobre la procedència de les capçaleres exposades. Les publicacions originals exposades provenen dels següents centres, biblioteques, arxius i col·leccions particulars:

Nota sobre les imatges. Les fotografies que acompanyen aquesta entrada són de materials exposats a la mostra Dies d’ira. Comunisme llibertari, gitanos flamencs i realisme d’avantguarda La Virreina Centre de la Imatge, fetes per membres del grup de treball durant la seva visita, el gener de 2021.

Nota sobre els textos remarcats. Els textos remarcats que acompanyen aquesta entrada són de plafons exposats a la mostra.

Share

Revistes de ràdios

Dones a les onesHem visitat l’exposició Dones a les ones al Museu d’Història de Catalunya (no us la perdeu! Hi estarà fins al 21 de febrer). L’exposició reivindica el paper de les dones a la radiodifusió a Catalunya, des dels inicis fins a l’actualitat, i ofereix perfils de les professionals que al llarg dels segles XX i XXI han treballat a les diferents emissores radiofòniques com a locutores, actrius, tècniques, secretàries, guionistes, directores, productores…

Diverses revistes exposadesDurant la visita, ens hem fixat en la gran quantitat de revistes sobre ràdio que s’hi exposen. I no ens ha d’estranyar: si les dones van estar presents a la ràdio des del començament, també estaven presents a les revistes que es publicaven al voltant de les emissores de ràdio. Malgrat que sovint les dones van ocupar llocs secundaris i que va ser a còpia de grans esforços que van anar obrint camí i guanyant protagonisme -l’exposició en dona fe!-, les revistes radiofòniques els dedicaven reportatges amb certa freqüència, i locutores, actrius i cantants apareixien a les portades dels números.

Les revistes exposades a “Dones a les ones” ens proporcionen una excusa perfecta per fer un recull de les publicacions periòdiques vinculades a la ràdio que entre les dècades de 1920 i 1970 es van publicar a Catalunya. Algunes d’elles van ser revistes molt populars, de gran tiratge, que informaven de la programació de la seva emissora però que també contenien articles i notícies d’actualitat.

Radiosola (1923-1924)
Radiosola: revista de radio comunicación ibero-americana es va publicar entre el setembre de 1923 i el juliol de 1924 a Barcelona. Fixeu-vos que va aparèixer un any abans que arrenquessin les emissions de Ràdio Barcelona, la primera emissora amb llicència de l’estat espanyol (que va començar a emetre oficialment el 14 de novembre de 1924). Radiosola era una iniciativa de dos aficionats a la radiodifusió: l’enginyer Josep Maria Guillén García (1887-1972) -que després seria director de Ràdio Barcelona- i l’impressor Eduard Solà. Era una revista mensual, en castellà, que recollia articles amb l’objectiu de “poner al alcance de todos los grandes descubrimientos de la radiocomunicación”. La revista, junt amb una sèrie de conferències i demostracions públiques que es van fer en aquella època, és una prova de l’interès que hi havia per aquell nou mitjà de comunicació que ja estava plenament consolidat en alguns països d’Europa i als Estats Units d’Amèrica. Radiosola va ser una de les cases comercials que va participar en la creació de l’Asociación Nacional de Radiodifusión, fundada el febrer de 1924 amb la finalitat de posar en marxa una emissora de ràdio a Barcelona.

Ràdio Barcelona (1924-1938)
Radio BarcelonaRadio Barcelona: órgano oficial de la Asociación Nacional de Radiodifusión continua la revista Radiosola (de fet, fins i tot en manté la numeració). Es comença a publicar setmanalment coincidint amb l’inici de les emissions de Ràdio Barcelona EAJ-1, el novembre de 1924. A dins hi trobem la programació de Ràdio Barcelona, articles tècnics, reportatges d’actualitat i entrevistes, amb força fotografies. Primer és quinzenal; després passa a ser setmanal, i a partir del juliol de 1934 és en català. El canvi de llengua no és casual: la Segona República comporta la progressiva catalanització de l’emissora. La revista es deixa de publicar l’abril de 1938, en plena guerra civil.

Radio Catalana (1925-1929)
Radio Catalana: la revista más importante de radiotelefonía va ser la revista setmanal de l’emissora privada Radio Catalana EAJ-13, activa entre 1925 i 1930. Segons Torrent/Tasis, va arribar a publicar 205 números, amb continguts en català i castellà.

Ràdio Lot (1925-1929)
Aquesta revista mensual va ser creada i dirigida per Eduard Rifà (Manlleu, 1882-1938), un dels fundadors de Ràdio Barcelona i propietari dels establiments Ràdio Lot, que venien aparells de ràdio i llanternes. Va ser la primera revista totalment redactada en català dedicada a la radiodifusió, i tenia un caràcter entre tècnic i publicitari. En van sortir 51 números.

Ràdio Terrassa (1929-1936)
Radio TerrassaButlletí del Ràdio Club Terrassa i òrgan oficial de l’emissora Ràdio Terrassa EAJ-25. Aquesta estació, inaugurada el 2 d’abril de 1933, va ser la primera en emetre fora de la ciutat de Barcelona. De la revista se’n van arribar a publicar 47 números, primer en castellà i des de 1932 en català.

Butlletí de l’Associació Nacional de Radiodifusió (1929-1932)
Aquesta revista anava adreçada als socis de l’Associació. Es va començar a publicar en castellà el 1929 i a partir de 1931 va passar a publicar-se en català. Va ser absorbit per la revista Catalunya Ràdio.

Catalunya Ràdio (1931-1934)
Catalunya radioL’Associació Nacional de Radiodifusió va obtenir una llicència per obrir una segona emissora a Barcelona, i el 20 de març de 1930 van començar les emissions de Ràdio Associació de Catalunya EAJ-15. Catalunya Ràdio va ser la revista que n’anunciava la programació i donava a conèixer els avenços en la radiodifusió, amb força il·lustracions i fotografies. Ràdio Associació de Catalunya, amb un perfil innovador i catalanista, es va convertir en la principal competidora de Ràdio Barcelona, fins que durant la guerra civil ambdues emissores van passar a estar controlades pel govern de la Generalitat.

Anuario de la radio (1936)
Anuario de la radioAquest anuari il·lustrat, dirigit per Ramón Pérez Pujol i publicat a Barcelona, ofereix entre els seus continguts una història de la radiodifusió a Espanya, un recull d’emissores, amb les característiques de cadascuna, i un directori dels professionals que hi treballen. Es va publicar el 1936, i no tenim constància que n’apareguessin més edicions. Com a curiositat us direm que Enrique Calvet en va escriure una ressenya a La Vanguardia, el 26 de febrer de 1936.

Nuestra antena (ca. 1946)
Aquesta va ser la revista de Radio España de Barcelona EAJ-15, el nom que va rebre Ràdio Associació de Catalunya a partir de 1941, durant la dictadura franquista.

Ondas (1952-1975)
OndasOndas apareix el juny de 1952 com a revista de Radio Barcelona, que aleshores era propietat de la Sociedad Española de Radiodifusión (SER). D’ella agafen el nom els Premios Ondas, que premien cada any els millors professionals de la ràdio, televisió, cinema i música. Es van lliurar per primera vegada el 14 de novembre de 1954 (coincidint amb els actes de celebració del 30è aniversari de Ràdio Barcelona).

Correo de la radio (1952-1966)
Correo de la radioRevista quinzenal de radiodifusió, publicada a Barcelona. Ella i la revista Ondas són en bona part responsables del fenomen dels fans que es produeix als anys 50 i 60: dediquen les portades i moltes de les seves pàgines a les estrelles radiofòniques del moment.

Altres títols
No se n’exposa cap número, però sabem que es van publicar altres títols relacionats amb la ràdio, que van tenir una trajectòria força efímera:

  • Ràdio-Gresca (1925), una revista quinzenal satírica, de la qual Torrent/Tasis diu “no creiem que […] tingués una vida gaire dilatada”.
  • La Ràdio: humor, tècnica, notícies, programes (1931 o 1932), un setmanari humorístic amb informacions diverses i caricatures que es va publicar al llarg de diversos mesos de 1931 o 1932 (les fonts que hem consultat donen dades diferents).
  • Ràdio-Publicitat (1935-1937?), una revista mensual gratuïta, editada per Ràdio Associació de Catalunya per donar a conèixer les seves emissions de publicitat.

Notes bibliogràfiques
Malauradament, cap d’aquestes revistes ha estat digitalitzada. Els seus números es conserven en institucions com la Biblioteca de Catalunya i la Biblioteca de Comunicació i Hemeroteca General de la Universitat Autònoma de Barcelona: hem consultat els catàlegs respectius per saber les dates de començament i final de cada capçalera.

La majoria de números exposats procedeixen de la Col·lecció Josep Castellà del propi Museu d’Història de Catalunya. Les cartel·les que els acompanyen han estat una font d’informació essencial per elaborar aquesta entrada. Els textos de l’exposició es poden descarregar aquí [PDF].

Un altre recurs imprescindible ha estat el Torrent/Tasis, és a dir, la Història de la premsa catalana de Joan Torrent i Rafael Tasis (Barcelona: Bruguera, 1966), que ofereix descripcions força detallades de la majoria d’aquestes capçaleres.

Si us interessa saber-ne més, ens remetem a l’abundant bibliografia que hi ha sobre els inicis de la ràdio a Catalunya. Aquí en teniu una selecció:

Arasa, Daniel. La batalla de las ondas en la guerra civil española. Maçanet de la Selva: Gregal, 2015.

Balsebre, Armand. Historia de la radio en España. Madrid: Cátedra, 2001.

Espinosa, Sílvia. Dones de ràdio. Les primeres locutores de Catalunya. Barcelona: Albertí, 2014.

Figueres, Josep M. “Guerra i informació radiofònica. La programació de Ràdio Barcelona durant la guerra civil espanyola (1936-1939)”, Treballs de comunicació, núm. 19 (2005), p. 113-160.

Franquet, Rosa. “Els primers anys de les emissores barcelonines”, Annals del periodisme català, núm. 23 (1993), p. 19-31.

Franquet, Rosa. Ràdio Barcelona : setanta anys d’història (1924-1994), Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya, 1994.

Franquet, Rosa. Història de la ràdio a Catalunya al segle XX: de la ràdio de galena a la ràdio digital. Barcelona: Direcció General de Radiodifusió i Televisió, 2001.

Garriga, Teodor. La meva vida i Ràdio Associació de Catalunya. Barcelona: Proa, 1988.

Tavera, Susanna; Balsebre, Armand; Martín i Berbois, Josep Lluís (ed.). Barcelona, capital de la ràdio. Barcelona: Memorial Democràtic, 2020.

Recomanació
La revista Dones de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya ha dedicat el seu número 50 (primavera 2020) a les professionals de la ràdio i a l’exposició. Doneu-li una ullada! El podeu descarregar aquí [PDF].

Nota sobre les imatges
Les fotografies que acompanyen aquesta entrada són de materials de l’exposició i han estat fetes pels membres del Grup de Treball durant la visita al museu, el gener de 2021.

Share