En la història de les ciències de la informació, la prioritat de l’objecte d’estudi començà essent l’administració de les unitats d’informació; es desplaçà més tard vers els llibres i el seu tractament, tot seguit irromperen en l’escena altres documents menys convencionals –fruit de l’inici de la publicació científica i tècnica, que motivà un desplaçament de l’interès vers la informació que contenien– i, ara, sembla que són més aviat les dades pures allò que apareix com a tema d’interès dels estudis del nostre camp.

L’evolució de l’objecte d’interès es pot detectar en diversos àmbits: per exemple, la denominació dels centres de formació. Els nostres orígens d’ara fa un segle denotaven la preocupació per la formació d’unes professionals competents (Escola de Bibliotecàries). Més endavant l’Escola amplia l’objectiu disciplinari i es transforma en Escola Universitària de Biblioteconomia i Documentació. I actualment, uns quants dels centres més avançats del món anglosaxó estan canviant el seu nom pel de iSchools (la I d’information, és clar).

També amb el nom de les assignatures es pot veure aquest desplaçament, que passa del continent al contingut. Si primer s’estudiava Bibliografia (el seu significat etimològic és «descripció del llibre») després s’estudià Fonts d’informació (posant el pes en allò que s’obté). En una de les iSchools que esmentàvem, la Berkeley School of Information, de la Universitat de Califòrnia, ja han introduït diverses assignatures amb denominacions centrades en les dades:

  • Data mining and analytics in intelligent business services
  • Working with open data
  • Data science and analytics: thought leaders

I això que les dades, segons els manuals teòrics de la nostra àrea, són un element que per si sol no conté informació i és molt poc rellevant (només de la conjunció de diverses dades s’aconsegueix una unitat significativa). Tanmateix, han pres protagonisme. Es posen de relleu i són a la base de desenvolupaments conceptuals tan importants com el «big data» o les «dades obertes».

Aquest fenomen dóna peu a nous perfils professionals. Un d’ells, lligat als col·legues periodistes: el periodisme de dades. Ja fa temps que se’n parla. Vegeu, a tall d’exemple, un article sobre el tema publicat a The guardian l’octubre de 2010. I hi ha, per a qui tingui interès o curiositat, una monografia disponible en línia:

Gray, Jonathan; Bounegru, Liliana; Chambers, Lucy (eds.). The data journalism handbook [en línia]. 1.0 beta. Disponible també en paper, publicat a Sebastopol, CA [etc.]: O’Reilly, 2012. <http://datajournalismhandbook.org/1.0/en/>. [Consulta: 31 maig 2013].

El moviment avança: els passats 24-26 de maig va tenir lloc a Barcelona les I Jornades de Periodisme de Dades i Open Data, organitzades per l’Open Knowledge Foundation. Reprodueixo els títols d’alguns tallers que s’hi varen desenvolupar, perquè ens fem càrrec que la temàtica ens és ben pròxima:

  • «Cómo sacar datos de un pdf» por Manuel Aristarán
  • «Obteniendo lo mejor de la web haciendo scraping» por Michael Bauer
  • «Limpia los datos con Google refine» por David Cabo
  • «Aprende a entrevistar datos con Excel» por John Burn-Murdoch

S’hi presentaren també una dotzena de projectes. Per exemple:

  • «La cartografía como canal de la comunicación», d’ Óscar Marín y Juan Linares
  • «Data’n’Press», d’ Eduard y David Martin- Borregón
  • «Mapa de municipis de Catalunya», de Marta Corcoy i Pedro Molina Rodriguez-Navas

La cosa arriba al gran públic: diumenge passat (2 de juny de 2013) va començar a la cadena de televisió La Sexta el programa El objetivo, que està basat en aquesta mateixa tendència, el periodisme de dades.

I relacionat amb el periodisme de dades, el comprovador de dades (o fact checker). En parlava fa uns mesos Javier Guallar al seu blog. Com bé diu Guallar, aquests perfils no són pas una novetat entre els documentalistes dels mitjans de comunicació, ni entre els periodistes rigorosos (contrastar les fonts; assegurar-se de tractar amb les fonts originals i autèntiques…).

Aquí podem constatar la relació estreta existent entre bibliotecaris-documentalistes i periodistes, de què ja hem parlat en altres entrades. No en va, durant força temps, les facultats de periodisme s’anomenaren al nostre país de ciències de la informació…